ENTRE CAFÈ (Entrega 2)


AVÍS!!!: Escrit per entregues, dia 11 de cada mes, lamentem les molèsties? no... forma part del pack!...  ;-)


Cafè matiner (by @trapellinho

Entregues anteriors: Entre cafè (1) 15/01/2013

Entrega 2 - 11/02/2013 
Feia temps que no tenia festa un divendres sencer, crec que m’hi podria acostumar. L’ambient és molt fred, però el sol fa que el matí llueixi esplèndid. A més, he dormit de puta mare somiant amb el petó d’ahir a la nit amb la noia de vermell, l’haig de trobar, no em puc quedar amb aquestes ganes de més, per això sóc altra vegada a la cantonada on la vaig veure desaparèixer, assegut en un petit bar-pastisseria, fent un cafè i un croissant, esperant el miracle, que no passa. Trobar-me-la.
En acabat, pago i començo a caminar per on va marxar. Els portals dels edificis, llueixen límpids i brillants, tots amb porter uniformat i guarda de seguretat, caram amb la nena!... guapa i fina... No hi ha noms a cap intercomunicador, privacitat al cent per cent, tampoc em serviria de gaire. Camino pels voltants, creuant un petit parc, però no en trec res en clar, i em començo a sentir una mica imbècil. I llavors el veig, aparcat davant la porta principal d’un edifici de parets blanques de marbre i glorietes modernistes de fusta a les cantonades de cada pis, el Porsche negre d’ahir a la nit, del tio que la va deixar plantada, que cabró, és el 911 Club Coupé, aquest esternuda i li cauen euros del nas. El té aparcat sobre la vorera. M’hi acosto.
Quan sóc a un parell de metres, s’obre la porta del bloc i apareix ella, davant meu, la reconec pels ulls color mel, però per la resta, sembla una altra persona, porta uns texans ajustats, una camisa arrapada blau cel i una jaqueta marró com les botes, un fulard d’aigües en colors freds i el cabell llarg caient per sobre les espatlles, despentinat d’ones fins a mitja esquena, sembla més rogenc amb la llum del sol. Ella i el vermell em tornen boig. La miro cofoi, però no sembla contenta de veure’m, o això crec, em mira com si m’hagués equivocat i l’hagués posat en un compromís, molt fluixet, li pregunto què passa, divertit, però ella no riu, gesticula amb la mà i em diu que marxi, donant-me pressa, però és massa tard, al darrera surt el James Bond de plastilina, amb la mateixa pinta fatxenda que tenia ahir, i em mira prepotent, quan se m’escapa un: “Hola” i la miro somrient. I sense saber perquè, ella se m’acosta, i em fot una hòstia amb tota la mala llet que pot...Collons!
Et vaig dir que no et volia tornar a veure! –Ell observa des del darrere, sorrut, i ella em mira amb cara de “perdona’m, però ho havia de fer”. Però no em dóna la gana de que em foti una bufetada sense motiu.
Però tu de què vas, tia? Et sembla normal? –I em comença a dir que no amb els ulls, per aturar-me. Mentre em frego la galta que crema. Què li passa? Està com un llum!
Anna, qui és aquest imbècil? T’està molestant? –Ara pla que ve el xulo-piscines, però m’he quedat amb el nom.. Anna...
Tu no t’hi fotis, és un assumpte entre ella i jo –Li dic encarant-lo. Però ella s’hi fot.
Res, un amic, que ja marxava, oi? –Un amic? Li va fotent hòsties als amics? I llavors l’engominat em posa la mà a l’espatlla. Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tot plegat.
No et vull tornar a veure per aquí, ni per allà, ni per enlloc, m’has sentit? –Em diu acostant el seu alè CK a la meva orella.
Vés a la merda... –I li enretiro la mà amb fàstic.
Però, no he ni acabat de dir-ho, que em propina un cop de puny a l’estómac, i caic de genolls a terra, esbufegant, em repenjo contra el terra quedant de quatre potes, i no veig a venir el primer cop de peu contra les costelles, fill de puta! quin mal! Per sort les sis següents les intento rebre al costat, però quedo plegat a terra, sense alè, amb l’àcid de l’estomac recordant-me que m’he fotut un cafè... bufff... ella no para de cridar-li que em deixi... fins que finalment, veig com l’estira de la mà i se l’emporta cap al cotxe. Em mira trista, crec que compungida i tot, i només puc llegir els seus llavis: “Ho sento molt...”, abans de veure com entren al cotxe i marxen fent espetegar el motor. Tanco els ulls i començo a estossegar, intentant aixecar-me.
Passo el cap de setmana de puta pena a casa, per sort el dolor ha quedat en unes agulletes que sento quan respiro, però és suportable. No com l’orgull ferit, acabar a terra, allà al mig, és de les situacions més humiliants que he viscut mai. Potser m’ho vaig buscar, ella em va avisar.. No, què cony!... la primera bufa me la va fotre ella!... passo d’aquests jocs, en sortiré escaldat. Se la pot ven quedar.
En arribar a l’oficina, em trobo tota la paperassa de l’operació “Rússia” sobre la taula, la Montse avui té el dia de festa, s’ho mereixia, la setmana passada va pencar tant o més que jo, després m’ho miraré tot, i demà començarem amb la presentació. El matí és molt tranquil, també s’ha encarregat de desviar trucades cap a centraleta, és la millor secretària que mai he tingut, així que, estant sol tot el dia, m’ho agafo amb calma, obro una ampolleta d’aigua i em prenc un calmant.
Cap al migdia, piquen a la porta –Endavant! –Dic acabant d’apuntar una anotació al dossier. Sento com entren i la tanquen de nou. En alçar el cap quedo perplex. És la Srta. Anna “Plantofada” en persona, porta la meva jaqueta doblegada al braç i em mira nerviosa, prement els llavis com si esperés ser esbroncada.
Hola... –Em diu en veu baixa.
Hola...
Noto l’atracció entre els dos, com aquell primer petó, però a mi no em convé aquesta tia, em complicarà la vida segur.
T’he vingut a portar la jaqueta, hi havia targetes teves a la butxaca interior... i també... a demanar-te disculpes.
Gràcies, pots deixar-la a la cadira –Es gira i em permeto repassar-la de dalt a baix, porta una faldilla negra fins a sota el genoll, amb una cremallera fina al darrera de dalt a baix, oberta fins a mitja cuixa, i un jersei color cru prim d’angorina desbotonat, deixant veure l’escot, perfilat per uns sostenidors negres. Porta el cabell recollit en una pinça i sabates de tacó. També deixa la seva gavardina sobre la meva jaqueta, no té intenció de marxar.
El meu amic és molt gelós.
El teu amic és un animal.
També. –Es comença a acostar cap a mi, coqueta, m’aixeco i li miro els pits, vull que se senti incòmoda, però sembla que li agrada, lluito contra l’instint, però tinc ganes de que se m’acosti, quan és al meu davant, aixeca la mà i jo m’enretiro, riu, jo no, l’última vegada me la va fotre ben forta... es torna a acostar, i passant el revers de la mà per la galta, m’hi fa un petó suau. La seva olor em comença a posseir.
Crec que serà millor que marxis, no vull tenir més problemes per culpa teva amb el Barbie-Kent –Però ni cas, em torna a fer un altre petó, sobre la barba incipient, i un altre al coll –Anna, para que et tinc moltes ganes.
M’agrada el meu nom a la teva boca –Segueix petonejant-me dolçament i sento com l’excitació comença a lluitar amb els pantalons per sortir –De fet, m’agrada la teva boca, no me la trec del cap des de dijous, el teu gust...
L’agafo dels braços per allunyar-la, però no puc, no vull, al contrari, quan per fi posa els seus llavis damunt dels meus, l’atrec cap a mi i comencem a morrejar-nos a sac, com si no s’hagués separat de mi quan érem al carrer, repenjats al cotxe, i noto la seva mà a la meva bragueta, acariciant-me per sobre la roba. I el meu cap va sol. “Tens ganes de marxa, nena? Com segueixis així, la notaràs ben dura...” I no trigo res a trempar, masses ganes de follar-la, i ho sap, em descorda lentament els botons, fins alliberar l’erecció, i comença a baixar-me els pantalons, però l’aturo.
Ets perillosa amb les mans... –Em mira estranyada, em desfaig el nus de la corbata i li lligo els canells al darrera de l’esquena, l’ha excitat, es passa la llengua per les dents i somriu, corbant l’esquena, marcant els pits cap a mi, que s’estan inflant per moments.
Vull que me’ls mengis...
Avui faràs el què jo digui... –Li dic alçant una cella. Li trec la pinça dels cabells, que li cauen despentinats sobre les espatlles i la giro d’esquena a mi, li enretiro la melena, arrugant-la entre els meus dits, obligant-la a aixecar el cap i li beso el coll, mentre amb l’altra mà, li agafo un pit, ella gemega de plaer, li pessigo el mugró a través de la roba i tira el cul enrere... mmmm... –Ja et tremola tot? –No diu res, només respira accelerada, el pit li puja i baixa neguitós, ressegueixo el seu cos per sobre de la roba, premo el seu pubis, i la sento gemegar més fort...
Per favor...
He dit que no... –Està calenta i submisa, l’encaro a la taula i li acompanyo el cap amb la mà fins a quedar amb la galta sobre els fulls del projecte, amb les mans encara lligades a l’esquena i el cul dur contra mi, estic com una moto! –No et moguis ni un mil·límetre... –Fa que no sutilment amb el cap –Separa les cames...
Però...
Però res... separa les cames, ara... –Amb la mà dreta, començo a pujar-li la cremallera de la faldilla, a poc a poc, arribo a la goma de les mitges, a quatre dits sota el cul, segueixo pujant tocant la pell fina amb els dits, fins a descobrir tota la tira del tanga, també negre. –Oh, nena!... tens un bon cul... mmmm... –Separo la roba, i li foto una plantofada en tota la natja, marcant-li la mà, i crida –Fa mal?... Ara ja estem en pau... –Està vermella, excitada, no para de mullar-se els llavis amb la llengua i moure el cul cap a mi, li enretiro la tira del tanga i li passo els dits entre els llavis, humits, molt humits, els mou a mida que la repasso, i esbufega i gemega, amb l’altra mà, em baixo els pantalons i els bòxers fins a sota el cul, i agafant el membre, dur, li començo a passar a munt i avall, prement, fins encaixar la punta contra el seu interior famèlic, i d’una sola envestida, la penetro, fent que cridi una altra vegada, i em quedo quiet, notant com prem contra mi, i els meus propis batecs calents impacients per omplir-la, i agafant-la de nou pels cabells, començo a follar-la, sentint els seus precs, tallats per gemecs cada vegada que nota com la clavo fins al fons, un cop, i un altre, tensa els braços, però no pot moure’s, ni cridar amb el cap tan enrere, i accelero el ritme, veient-la cada vegada més excitada, i de cop, es deixa anar, convulsionant tremolosa, relaxant els músculs del seu interior, tancant els ulls, i segueixo follant-la, fins a explotar dins seu, omplint-la de tot el desig contingut des de dijous, fent-la meva, deixant-la extasiada, gaudint-la com avui necessitava, desbocat, desprenent la ràbia.
Quedo uns segons sobre d’ella, encara amb el cap anat, les cames em fan figa, com les d’ella.
Ufff... Peses massa... Em fas mal als braços.
Ostres! Perdona... –M’aixeco i li desfaig el nus, alliberant-la, ella es passa el dit pel tanga i el col·loca al seu lloc, s’aixeca i es frega els canells, encara amb la marca de la corbata que resta sobre la taula arrugada –T’he fet mal? –Em cordo els pantalons.
Sí, als braços... però poc... –Torna a mirar-me com quan va fugir l’altre nit.
Marxes?
Sí... –Es baixa la cremallera de la faldilla i va cap a la porta, es posa la gavardina i em mira.
Quedat una estona més.
No puc, no hauria d’haver vingut, però volia veure’t. No em busquis mai més. –la miro recelós.  
I això perquè?
No t’importa.
Hòstia! Odio que diguis això.
Ho sé, per això ho faig! –Somriu juganera i surt per la porta, com si no hagués passat res, ni un petó, ni un adéu. Res. I ja torno a tenir ganes de besar els seus llavis de nou, sentint que és meva.
–Anna... –I ho dic en veu alta, perquè a ella li agrada. 


Entregues posteriors: 
The Pink Panter -- Ray Conniff
Escolta la música d'aquest Silenci


Dedicat a @trapellinho ... per un cafè, per una iniciativa, per ser atent... per inspirar un Silenci múltiple... ;-) 

Comentaris

Silencis recents...