Lady Wits (XX)

Estem quasi a meitat de novembre i encara hi ha estones de força calor i, més, si portes mig matí arreglant el jardí. Recollint fulles multicolors, alineant l’escorça de pi que cobreix els parterres, tot rodejant les plantes, que defineixen el camí que porta a la casa, just al porxo de darrera, que dona a la cuina.  Miro el penell que hi ha a sobre del niu de fusta; que vam posar fa temps, per evitar que els ocells se’ns mengessin les llavors de la gespa; i no es mou gens. La bruixa que hi ha al capdamunt, mig rovellada, ni tan sols oscil·la una mica i això que, amb els cops de pilota que li han fotut els nanos tots aquests anys; fins i tot, durant una temporada, va ser la seva diana; no té cap base sòlida. El poc aire que passa, amb prou feines belluga les branques del desmai que li vaig regalar a la Maria quan ens vam casar, ja fa cinquanta anys. Des de la finestra de la cuina, la sento taral·lejar una cançó indesxifrable, sempre se les inventa. L’observo orgullós, mentre remeno la l