Relat eròtic: Preparant el Nadal (#FemXarxa)

 

Encara falten tres setmanes per Festes i ja estan com bojos. La gran, la Mariona, posant música nadalenca americana que canta i balla a totes hores, per una funció de Nadal de primer d’ESO. El mitjà, el Marcel, preguntant cada cinc minuts si s’ha portat bé aquest any, per por a que el tió o els reis no li portin res; és evident que no, però li dic que sí o no dormirem cap nit. I el petit, el Nil, ha trobat una diadema amb unes orelles d’ant enormes i corre esverat entre les caixes plenes de llums, garlandes i figuretes de pessebre. No para quiet!

No puc evitar somriure veient com els posseeix la màgia del Nadal.

Miro al Gerard, també els observa embadalit, somrient, mirant al petit que fa l’avió, s’entrebanca just d’avant d’ell i l’agafa pel coll del jersei amb dos dits, evitant que caigui contra una tauleta, per seguir corrents com si res.

Em mira amb cara de: ”ha anat de poc” i jo assenteixo amb el cap, agraïda de que no anem a urgències per tercera vegada aquest any amb aquest cul inquiet que hem creat.

—A veure... qui ajuda al pare a treure l’arbre de la caixa i muntar-lo?  —cas omís, com si senten ploure.

—No tants voluntaris —diu el Gerard començant a obrir el precinte que fa deu anys aprofitem i que ja ni s’enganxa al cartró.

—Molt bé... —segueixo dient —qui no ajudi al pare, vindrà amb la mare a fer el pessebre. —les amenaces sempre funcionen.

No cal dir res més, el Gerard sempre guanya quan es tracte de triar a qui estimen més, són uns traïdors, després dels mesos d’embaràs que em va fer passar tots tres. Evidentment, el pare cofoi i jo esperant a la Mariona, que no trigarà ni dos minuts a veure que estic sola i vindrà cap a mi amb el seu càrrec de consciència.

—Ja vinc jo... —diu com si estar amb mi fos un calvari i ajudar-me un sacrifici enorme!!!

—Gràcies nina... si vols, posem la teva música mentre traiem les figuretes.

—Val! —apaga els auriculars i sonen al seu mòbil, que deixa a sobre de la taula. Agafa una de les caixes de les vint-i-tres figures de pessebre que tenim. Una tradició des del primer nadal que vam estar junts, tres setmanes després de començar a sortir i que vam comprar en una parada del mercat de Santa Llúcia de la catedral.

Jo ja en porto set, quan sento al Nil bramar. Ja hi som. Miro cap a la zona de l’arbre i veig al Marcel subjectant, amb el braç amunt, una campana de les que pengem a l’arbre i el Nil salta per agafar-la, però és massa petit. El meu home ni els veu, ni els sent.

—Marcel... deixa-li.

—No! És meva.

—Nil... n’hi ha més a la caixa, agafa’n una altra.

—No.. jo vull aquesta. —ni dos segons que ja somica. L’altre sap que això no és bon indici, que ell és el gran dels dos, tot i portar-se tres anys, ara set i deu.

—Té... pesat!... —diu al petit, tirant-li a la cara, que comença a plorar.

—No, ja no la vull.

La mare que els ha parit, quina paciència! M’aixeco, agafo el camió de bombers preferit del Nil i l’impulso cap on són ells, però no tinc la traça que té ell i es desvia del camí, sortint per la porta cap al passadís, però els ulls del petit l’han detectat, em mira com si fos una passada el què he fet i va cap on ha xocat el camió per jugar-hi. Ara s’hi pot estar més d’una hora entretingut.

Les noies seguim traient les figuretes i trobo una bugadera, ajupida amb el caixó de fusta i una peça de sabó a la mà, per rentar la roba a la vora del riu. És preciosa, però el que la fa especial, és que és la primera que vam comprar, just després de que ens emboliquéssim aquella mateixa tarda a casa seva, mentre els seus pares eren a la feina i perdéssim la virginitat junts.

—Gerard... mira què he trobat... —es gira aguantant la part de dalt de l’arbre mentre el Marcel intenta ajuntar els tubs i somriu. Fem una regressió al passat, recordant a la vegada com en va ser de fantàstic aquell moment.

—Bons records...

—Sí

—Hauríem de repetir ara mateix.

—Sí, clar...

...CONTINUARÀ...

#byLady