Relat eròtic: Preparant el Nadal (#FemXarxa)

 

Encara falten tres setmanes per Festes i ja estan com bojos. La gran, la Mariona, posant música nadalenca americana que canta i balla a totes hores, per una funció de Nadal de primer d’ESO. El mitjà, el Marcel, preguntant cada cinc minuts si s’ha portat bé aquest any, per por a que el tió o els reis no li portin res; és evident que no, però li dic que sí o no dormirem cap nit. I el petit, el Nil, ha trobat una diadema amb unes orelles de ren enormes i corre esverat entre les caixes plenes de llums, garlandes i figuretes de pessebre. No para quiet!

No puc evitar somriure veient com els posseeix la màgia del Nadal.

Miro al Gerard, també els observa embadalit, somrient, mirant al petit que està fent l’avió, s’entrebanca just d’avant d’ell i l’agafa pel coll del jersei amb dos dits, evitant que caigui contra una tauleta, per seguir corrents com si res.

Em mira amb cara de: ”ha anat de poc” i jo assenteixo amb el cap, agraïda que no anem a urgències per tercera vegada aquest any amb aquest cul inquiet que hem creat.

—A veure... qui ajuda al pare a treure l’arbre de la caixa i muntar-lo?  —cas omís, com si senten ploure.

—No tants voluntaris —diu el Gerard començant a obrir el precinte que fa deu anys aprofitem i que ja ni s’enganxa al cartró.

—Molt bé... —segueixo dient —qui no ajudi al pare, vindrà amb la mare a fer el pessebre. —Les amenaces sempre funcionen.

No cal dir res més, el Gerard sempre guanya quan es tracta de triar a qui estimen més, són uns traïdors, després dels mesos d’embaràs que em va fer passar tots tres. Evidentment, el pare cofoi i jo esperant a la Mariona, que no trigarà ni dos minuts a veure que estic sola i vindrà cap a mi amb el seu càrrec de consciència.

—Ja vinc jo... —diu com si estar amb mi fos un calvari i ajudar-me un sacrifici enorme!!!

—Gràcies nina... si vols, posem la teva música mentre traiem les figuretes.

—Val! —apaga els auriculars i sonen al seu mòbil, que deixa a sobre de la taula. Agafa una de les caixes de les vint-i-tres figures de pessebre que tenim. Una tradició des del primer nadal que vam estar junts. Tres setmanes després de començar a sortir en vam comprar una en una parada del mercat de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.

Jo ja en porto set quan sento al Nil bramar. Ja hi som. Miro cap a l’arbre i veig al Marcel subjectant, amb el braç amunt, una campana de les que pengem a l’arbre i el Nil salta per agafar-la, però és massa petit i no hi arriba. El meu home ni els veu, ni els sent.

—Marcel... deixa-li —dic intentant semblar pacient.

—No! És meva.

—Nil... n’hi ha més a la caixa, agafa’n una altra.

—No.. jo vull aquesta! —no passen ni dos segons, que ja somica. L’altre sap que això no és bon indici, que ell és el gran dels dos, tot i portar-se tres anys, ara set i deu.

—Té... pesat!... —diu al petit, tirant-li a la cara, que comença a plorar.

—No, ja no la vull... —li respon tirant-la a terra.

La mare que els ha parit, quina paciència! M’aixeco, agafo el camió de bombers preferit del Nil i l’impulso cap on són ells, però no tinc la mateixa traça que ell i es desvia del camí, sortint per la porta cap al passadís, però els ulls del petit l’han detectat, em mira com si fos una passada el què he fet i va cap on ha xocat el camió per jugar-hi. Ara s’hi pot estar més d’una hora entretingut.

Les noies seguim traient les figuretes i trobo una bugadera, ajupida amb el caixó de fusta i una peça de sabó a la mà, per rentar la roba a la vora del riu. És preciosa, però el que la fa especial, és que és la primera que vam comprar, just després de que ens emboliquéssim aquella mateixa tarda a casa seva, mentre els seus pares eren a la feina. Aquell dia, vam perdre la virginitat junts.

—Gerard... mira què he trobat... —es gira aguantant la part de dalt de l’arbre, mentre el Marcel intenta ajuntar els tubs del mig, i somriu. Fem una regressió al passat, recordant a la vegada com va ser de fantàstic aquell moment.

—Bons records...

—Sí

—Hauríem de repetir ara mateix.

—Sí, clar...

—Ho dic de debò, ja ni me’n recordo com es fa —diu amb el semblant irònic, però preocupat.

—Ni jo —i em venen al cap les tardes eternes al llit sense parar de follar.

—Què no recordeu? Potser us puc ajudar —diu la Mariona oferint-se.

—Més val que no... —respon el Gerard encabint el tub de l’arbre dins la base.

—Doncs ves-t’hi preparant que ara tot va molt ràpid —li dic deixant la figureta amb les desembolicades i agafant una altra caixa.

—Si surt a la mare, que Déu ens agafi confessats! Hahaha...

—Idiota!

—Mama, no insultis al papa.

—Jo amb al teu pare faig i dic tot el què vull —responc divertida.

—Tot, TOT... no... —diu el Gerard provocant-me.

—Cert... tot el que puc —i també esclato a riure.

—Ostres, no hi ha qui us entengui... esteu molt random tios.

El Gerard i jo ens mirem, com ens passa sovint, des de que va a l’institut, no entenem el què diu i intentem dissimular. Després ja ho buscarem.

—Vale tia... a tope! —diu el Gerard movent-se com si fos un “raperu” dels ’80. No puc evitar riure veient la diferència generacional que tenim vers ella. Però és la poca gràcia d’ell fent Break Dance el que em fa descollonar.

—Flipo amb tu papa.

No diu res més, agafa el mòbil i se’n va cap amunt, a la seva habitació. No sabem si enfadada o simplement ignorant-nos.

—Què he dit ara? —li pregunta al Marcel que el mira mig empanat.

—Passo... —i segueix obrint branques de l’avet artificial.

El Gerard es gira cap a mi sense entendre què està passant i, encomanat pel meu atac de riure, també riu ell.

El Marcel ens mira als dos i marxa escales amunt, sense dir paraula, imitant a la seva germana gran. Esclafim a riure. Em ploren els ulls.

El Gerard es serena abans que jo i s’acosta cap a mi. M’aixeco de la cadira i, encara esverada, deixo de riure, observant com em mira, mentre em posa les mans a la cintura i la ressegueix fins a abraçar-me. El cor em batega més fort. Notar com m’arramba cap a ell em fa estremir. Li poso els braços a les espatlles, com si balléssim, sense fer-ho.

—Ho dic de debò Laura, em de trobar el moment, no podem estar tants dies sense fer-ho. —Em mira dolç.

—Ho sé, jo també t’enyoro —li faig un petó als llavis, que em torna amb tendresa —hem de baixar el ritme i canviar prioritats.

—Val... què podem treure del tetris? —pregunta referint-se al calendari compartit on tenim totes les tasques programades. Començo a pensar, quan noto que baixa una mà fins a la galta del cul, somric alçant una cella, però fa com si res.

—Hem de trobar dos moments a la setmana que no tinguem nens i ens puguem trobar sols, un de sol no, que si no ens ve de gust perdrem la setmana.

—A mi sempre em ve de gust.

—Ja... Com dissabte?

—Val... si, em vaig clapar...

—Normal amb el ritme que portem —el miro comprensiva, a mi em passa el mateix —ja trobarem el forat.

—Jo el bull trobar ara —xiuxiueja petonejant-me el coll, pujant la llengua fins a l’orella.

—Mmm... Gerard... per favor... —dic sospirant.

—Ai! Quin fàstic!

Ens girem i és el Nil mirant-nos.

—T’ha passat la llengua pel coll —diu amb repugnància.

—M’ha fet un petó —explico sense deixar d’abraçar el Gerard, em moro per una morrejada.

—No sé jo —segueix el Nil com si fos un entès en el tema. Mai vol que el Gerard em faci manyagues.

—Doncs si no t’agrada ja saps on habiten els teus germans, —diu el Gerard —de fet... com que no ens esteu ajudant amb l’arbre i el pessebre, esteu castigats una hora a les vostres habitacions.

—Una hora i mitja! —dic jo contundent.

—Això... una hora i mitja. Puja i informa als altres dos incompresos.

El Nil s’ofèn i puja les escales picant fort de peus i renegant en veu baixa, pobret, sempre creu, si no fos tan mogut seria perfecte!

Sentim com els ho diu als altres i sembla que no els afecta gaire.

—Per fi sols —em diu somrient.

—Tu sí que en saps... —i li faig un primer petó, seguit del que em torna i en un no res, ens estem morrejant com dos adolescents, però amb més experiència. Notar la seva llengua dins la meva boca em fa mullar les calces immediatament, anem caminant amb els ulls tancats, topem amb la taula, hi repenjo el cul. El Gerard em posa una mà al clatell, aguantant-me el cap, mentre baixa l’altre fins al pubis, resseguint-me els llavis del cony, per sobre la roba, amb els dits, fent-me pessigolles. M’hi abraço, obrint la boca al màxim, jugant amb la seva llengua, excitant-me, noto el cap enterbolit pel plaer, no recordo quants dies fa que no ho fem, potser un parell de setmanes, però el meu cos el recorda i em poso molt calenta quan fica la mà per sota les malles.

—Mmm... No portes calces? —Em pregunta sabent que de vegades només vaig amb malles.

—No... vaig més còmoda així... —Xiuxiuejo entre gemecs quan noto els dits entre els llavis, friccionant fent cercles.

—Ja veus...

Puc notar la trempera prominent contra el maluc i el desig de sentir-la a dintre em fa perdre el cap.

—Oh... Gerard...

—Què...

—Per favor... no paris...

Li descordo els texans. Abans no he desbotonat tota la bragueta, per la pressió de la trempera, ja es deixa veure el capoll humit. Li acaricio, gemega, ens tornem a menjar la boca àvids. Ens anem masturbant a la vegada, no trigo gaire a tenir els preliminars fets, estic catxonda.

—Necessito que em follis —li dic mirant-lo als ulls. Està acalorat, trempat, ja no pot ni parlar, assenteix amb el cap i ens comencem a baixar la roba fins a sota el cul. Preparats per pujar-la si cap dels tres baixa de cop.

Em poso de cara a la taula, repenjant els avantbraços, oferint-li el cul. Em fa gràcia que em faci un petó a la galta i me la mossegui dolç, a la propera trobada que em mengi el cony.

S’inclina a sobre meu, m’agafa els pits nus sota la samarreta i passa el membre entre les cuixes. Mare meva! Instintivament, separo més les cames oferint-me calenta.

Deixa anar un pit i s’ajuda amb la mà per penetrar-me... ufff... la sensació és tan plaent que cridaria eixelebrada, però evidentment no puc i continc les emocions gemegant controlada, esgarrapant la taula, que es mou a cada envestida a mida que accelera el ritme. Les figuretes ballen, el patge del rei blanc cau i rodola cap a totes direccions segons es mou la taula.

Sento com respira accelerat, també controlant els gemecs guturals que acostuma a fer quan  estem sols.

—Més... més... —suplico amb un fil de veu, ell es disposa a follar-me cabró, però sentim soroll al replà del primer pis. Com sempre, l’acte reflex és separar-nos i vestir-nos el més ràpid possible.

Ens mirem, tenim el semblant desencaixat, ens hem separat i seguim igual de calents, escoltem atents cap a l’escala. Una porta, passes...

El Gerard intenta seguir concentrat però comença a destrempar. No penso, només actuo. M’agenollo, li baixo una mica la roba i me la fico a la boca, mentre escoltem. El Gerard mira cap al sostre, jo li vaig mamant lentament, la té dura i grossa, puc notar el gust preseminal barrejat amb la meva essència.

Sembla que no baixa cap dels nanos, el miro, fa cara d’entremaliat, amb la boca mig oberta, gaudint del caliu de la meva i de la suavitat de la llengua al llepar-lo, si no paro li vindrà i vull que em folli. Me la trec de la boca.

—No paris ara.

—Sí paro que vull que em follis.

—Joder... no penso clar...

—Ja et veig... vine...

Li dic agafant-lo de la mà, anant cap a les escales i ... 

24/12/2025

 ...ens quedem quiets escoltant si sentim res, sembla que tot està en silenci, però no ens podem tornar a arriscar.

Obro les portes de l’armari que hi ha sota l’escala, on guardem totes les caixes de Nadal i que hem tret fa una estona i, posant-me de 4 potes, hi entro, ell em segueix. A dins, tot i la inclinació de l’escala, hi ha un metre i mig d’alçada i uns vuitanta centímetres de fondària, i cabem perfectament els dos.

El Gerard tanca la porta al seu darrere.

Jo ja m’he baixat les malles, ell també els texans per sota del cul i refrega la polla contra la galta del cul, cap a la regatera.

Encara estem calents, no ens hem desconnectat del tot i quan em penetra, l’interior crema immediatament i no puc evitar gemegar a mida que me la fica lentament, fins al fons.

Esbufega, recula i torna a envestir... mmm... M’intento subjectar a la catifa que hi ha a terra protegint el parquet, però em falten les forces, estic perdent el cap per segons, el Gerard em fa callar, estic començant a cridar, baixo els decibels i ell segueix follant-me, cada vegada més ràpid fins que ho fa a cops secs, puc notar els seus ous rebotar contra mi quan toca fons, ja no sóc persona, ell tampoc, la bèstia em posseeix del tot i no puc evitar cridar quan allibero tota la tensió, escorrent-me brutalment, perdent el que em queden de forces, repenjant el cap sobre les meves mans a terra, mentre ell acaba, esclatant dins meu, noto la tebior a mida que m’omple a batzegades, quedant extenuat darrere meu.

—Això és vida... —diu seient a sobre dels seus talons, cordant-se els pantalons.

—Ho hem de fer més sovint —responc mentre deixo que m’ajudi a pujar les malles.

—Escolta, tens les malles xopes... què t’ha passat? —diu rient en veure que les porto xopes de flux.

—Tu m’has passat... i més que deixaria que passés ara —confesso, girant-me com puc, per acabar de cara a ell i besar-lo. —Què bé que em sento...

—I jo...  ens quedem aquí amagats... hehe...

—Fins que s’hagin emancipat..

Riem dient tonteries. De sobte, sentim passes damunt nostre, més d’una personeta està baixant. Escoltem per saber qui són.

—Ostres Marcel! Que et dic que he sentit a la mama cridar. Li ha passat alguna cosa —diu la Mariona preocupada, miro al Gerard, somriu, ha degut ser quan he orgasmat. Es posa el dit davant la boca indicant que no fem soroll i els escoltem.

—Jo no he sentit res... segur que era la mama?

—Jo també he sentit un crit... —el Nil, amb la seva veueta dolça m’encongeix el cor.

Sentim passes, van amunt i avall. Per com sentim les veus cridant-nos, deuen ser a la cuina. Tornen.

—No hi són —diu el Marcel, ara la veu sona més seriosa —i si li ha passat alguna cosa i han anat a l’hospital?

Miro al Gerard, no vull que pateixin sense motiu, a ell li fa gràcia i m’abraça.

—Esperem un moment, sempre dius que m’estimen més a mi, a veure què passa.

La veritat és que tinc curiositat.

—Ens haurien avisat, no? —diu la Mariona intranquil·la —no marxarien sense nosaltres. —El Nil comença a somicar. —Vine Nil, dona’m la mà, no passa res —diu sa germana i m’emociona veure’ls fent pinya, quan sempre s’estan esbatussant.

Miro al Gerard, també s’ha emocionat. Em fa un petó als cabells.

—Truquem-los als mòbil —diu el Marcel.

Sentim els mòbils al menjador, on s’estaven carregant.

—I ara què fem? —pregunta la Mariona. Els altres no responen. —Truquem a l’àvia Maria.

Saber que en cas de necessitat trucarien a la mare, em consola.

El Nil ja brama, ens mirem, ara sí que ja n’hi ha prou.

Li demano al Gerard que no faci res i picant a la porta de l’armari, crido com si ens hi haguéssim quedat tancats.

—Hola! Que ens pot obrir algú?

—Sentiu? —diu el Marcel —estan cridant una altra vegada.

Les passes s’acosten corrents cap a nosaltres. Somriem. Obren la porta i ens veuen als dos, asseguts a terra, abraçats, mirant-los.

El Nil entra amb nosaltres i se’m tira al coll, abraçant-me tant fort que m’ofega. I davant la nostra sorpresa, els dos grans fan el mateix.

—Mama, ens has espantat —explica la Mariona.

—És que no podíem sortir —m’excuso en la mentida sense més.

—I a mi no m’abraça ningú? —demana el Gerard que em passa la mà per l’esquena, sota la samarreta.

I tots estiren un braç per tocar-lo, sense deixar-me anar del coll a mi.

Quan desfem la pinya, surten ells tres, i el Gerard i jo seguim asseguts a dins.

—I perquè us heu tancat aquí? —pregunta la gran.

—Això, Laura, perquè ens hem tancat aquí? —diu rient el seu pare.

—Doncs... —ara mateix no sé què dir i deixo anar el primer que em ve pel cap. —Volem posar prestatges i volíem mesurar l’espai.

—I el metro? —pregunta el Marcel, que mai diu res i just avui s’ha inspirat.

—Ho hem mesurat a pams! —deixa anar el Gerard i esclafim a riure altra vegada.

Se’ns queden mirant com si fóssim extraterrestres, i encara ens esverem més.

—Avui estan molt creepy... —diu la Mariona.

—Ja... passo... —diu el Marcel com el 98% de les vegades. Almenys ell l’ha entès.

I marxen cap al menjador. Un es torna a posar a l’arbre i ella segueix obrint caixes del pessebre. No ha passat una hora i mitja, però decideixen que ja no estan castigats.

El Nil ens mira rient i ens adonem que li ha caigut la dent que li ballava al costat de l’ullal, deixant-li un forat que fa gràcia. Veig que porta el puny tancat. Li miro, l’obre per ensenyar-nos-la i abans que diguem res, tanca la porta i marxa corrents rient esverat.

Ens fa riure.

—Sembla que avui tornarà a venir el Follet de les dents —em diu.

—Sí... el petit ja es fa gran.

—M’ha sorprès com han actuat, sembla que tan malament no ho estem fent.

—He pensat el mateix abans —dic, posant les mans sobre les seves que em rodegen la cintura —ja hi ha dues coses que fem força bé...

—Si estiguéssim sols, podríem repetir.

—Ja... però no ho estem.

El miro i somriu, ens besem amb tendresa.

—T’estimo.

—T’estimo.

 

FI

#byLady