Lady Wits (XX)

Quin dia de merda! Entre feina i la meva família, en tinc els ovaris plens, n’estic fins al capdamunt! La gent sembla que no pensi o, potser, la culpa és meva per pensar massa, però, avui, crec que els qui s’equivoquen són ells. No ho sé. Necessito relaxar-me durant una estona. Per fortuna, trobo aparcament a la primera volta, potser la sort m’està canviant. Baixo, m’asseguro de deixar-lo ben tancat i plego el retrovisor cap endins. Encara fa calor, però als vespres, comença a fer fresca. Agafo un mocador del coll de seda tornassolada en colors càlids que porto plegat a la bossa i me’l poso donant un parell de voltes al coll. La sensació és plaent, amb la mà a l’alçada de l’aixella, m’aguanto la nansa de la bossa que porto penjada a l’espatlla i camino sense preses. Excepte el so d’un clàxon a la llunyania i la fressa habitual de les ciutats, puc dir que camino en silenci i, tot i que només han estat tres cantonades, arribo al portal de casa més tranquil·la, no m’agrada entrar hi