Lady Wits (XX)

      Vaig corrents cap al Ferri, falten quaranta-cinc minuts perquè salpi, però no sé si tinc limitació d’horari i em puc quedar a fora. M’hauria d’haver posat les bambes, amb les d’espart, que m’he comprat aquest matí a una de les paradetes de Maó, no sé córrer. Vaig avançant a gent que camina en la mateixa direcció, arrossegant maletes, això em tranquil·litza. Llavors, veig un carreró d’escales on vaig passar amb un dels clients divendres, per anar a dinar a un dels restaurants i recordo que, des d’allà, veia els ferris al port. Baixo saltant, la motxilla es separa de la meva esquena a cada salt que dono pels esglaons de pedra que em porten fins al carrer de sota. Quan hi arribo, de sobte, surt un home per l’altre costat de la cantonada, m’aturo de cop, però estic a punt de perdre l’equilibri, amb prou feines tinc temps de res i m’aferro fort a una mà que em subjecte per l’avantbraç. — Ostres! Que em mato!!! —Crido mentre alço la vista i el veig, tan esparverat com jo. — Tu? Ch