PETONS DE TARDOR (#FemXarxa)
Fa fred. Les fulles caduques cauen gronxant-se aleatòriament dels arbres, empeses pel vent que bufa rebel, juganer, aliè a la catifa multicolor que vesteix el terra, als meus peus. Asseguda al banc, creuo la cama a l’alçada del genoll, movent la punta de la bota amunt i avall, observant a la gent que tinc al davant. La majoria, van atrafegats, caminant de pressa, sorruts… Em plantejo si saben que estan vivint sense viure, deixant passar un temps que, més endavant, lamentaran haver perdut... Com jo anys ençà… Mentre, prop del ‘pipican’, un gos es persegueix la cua donant voltes, fent un salt cada vegada que creu que l’atraparà, i somric divertida, just quan apareixes pel camí que voreja el llac. Em mires dolç, diria que amb certa admiració, cofoi de que sigui amb mi amb qui has quedat, i m’enrojolo afalagada, aixecant-me, amb la bossa penjant del colze, caminant cap a tu, fins a abraçar-nos, besant-nos passionalment, oblidant la resta del món, només assaborint lentament les llengües
