Relat eròtic: Petons de princesa (I)

(Escrit de Ficció, basat en conceptes medievals catalans, però qualsevol coincidència és fortuïta).

 

Sento les trompetes a la llunyania, corredisses, ordres, agitació,… S’obre la porta de cop i la veig esverada, acalorada, agafant-se les faldilles per no entrebancar-se:

—Senyora Isona!!!... Senyora Isona!!!...

—Però què passa?!!!

—El Comte i el seu seguici acaben de passar la carena —Barboteja —Abans d’una hora seran al castell.

—Ah, és això! M’havies espantat, molt bé, gràcies Petronil·la. Seré a la meva cambra, quan sigui aquí, avisa’m de nou, si et plau.

—Sí, Senyora, el missatger diu que, pel camí, s’han trobat amb la Cavallerissa del Nord i també vénen a Bellaflor a descansar uns dies.

—Els del Nord?... Qui els dirigeix?

—L’escrit anomenava al cavaller: Aran d’Argents.

—Ai, la mare!!! UNA HORA?!!! Corre Petronil·la, prepara la banyera amb essència de roses i porta l’oli, les pinces i la menta... VA! No em miris així, dona, i afanya’t!

Noto les galtes vergonyades i em penedeixo de no haver dissimulat, però fa tant de temps que no el veig! Érem quasi uns nens, molt abans que el pare, el Rei, em bescanviés al meu espòs, el Comte Roc de Menerva, per un munt de terra. Tot i rebre educació per servir i complaure a un marit, no hi ha hagut ni un instant d’amor entre nosaltres, la meva indiferència ha acabat per allunyar-lo cada vegada més i, refugiant-se al llit d’altres donzelles, fa anys que no hem roba ni un petó furtiu, de vegades, ni em veu tot i estar a la mateixa sala. És un desconegut a la cambra del costat i, jo, un cor empresonat en silenci en una gàbia d’or. El respecte és l’únic pilar de la nostra relació.

Però l’Aran és diferent, amb ell vam créixer junts, aprenent bones maneres i protocol del Mestre Guerau, jugant per La Conreria quan anàvem a viure temporades al castell de la platja. Ell fou qui em besà per primera vegada, repenjats al tronc d’un desmai centenari, una nit de Sant Joan i, des d’aleshores, tot i fer anys que no ens veiem, mai l’he pogut oblidar. Potser ell no hem recorda, però vull estar ben maca per si de cas.

Al cap d’un quart d’hora, la Petronil·la m’avisa que la banyera ja és a punt. Em despullen i posen una fina túnica blanca, creuo el passadís de cortinatges i, a l’entrar al bany, el baf de l’aigua bullida em mulla la tela que s’arrapa al meu cos, de seguit, les dues serventes me la treuen i em poso a dins. És molt calenta. Crema. Però així la meva pell s’impregnarà més del perfum de roses. Hi sóc uns vint minuts, mentre, em renten els cabells, m’enlluenten les ungles i em freguen el cos amb branques de romaní macerades en oli, per tenir la pell llisa i hidratada. També mastego fulles de menta per refrescar l’alè. M’aixeco i em veig nua davant del mirall. Als meus trenta anys, encara m’agrado, sana i turgent i, avui, els ulls em brillen, només tinc ganes de riure i ballar, mare meva, quant de temps fa que no ballo!!!

En arribar a la meva cambra, entre els tres vestits per escollir; un vermell, un turquesa i un color maragda amb brodat daurat; escullo l’últim, és el menys lluent i farà joc amb el verd dels seus ulls. Semblo una adolescent, però no ho puc evitar i em moro de ganes de veure’l, parlar-hi, la impaciència se’m dispersa pel cos com un belluguet i, les pessigolles de l’estómac, em fan riure coqueta. Em vesteixen, amb la cotilla ben presa alçant els pits i els tirants caient fins a mig braç. Els cabells, color caoba, es deixen caure ondulats per l’espatlla fins a mitja esquena, recollits en dues trenes fines amb una cinta, del mateix color que el vestit, a l’alçada del clatell; pel davant, un ble de cabell em perfila la cara.

Quan em deixen sola, agafo les faldilles i giro per l’estança tot ballant, corrent cap al finestral on els veig atansar-se pel camí. Semblen formigues tot creuant el pont llevadís, una multitud a peu precedida pels cavallers i al davant el Comte, rodejat d’escuts i estendards.

Millor baixo i els espero o, potser encara falta massa i m’hauré d’esperar a la sala de la llar de foc, però allà hi haurà els consellers i no em poden veure tan cofoia. Millor m’estic quieta fins que la Petronil·la m’avisi. Quins nervis!!!

Els minuts transcorren lents, jugo amb la punta dels cabells, he anat almenys cinc vegades a mirar per la finestra, ja falta molt poc, els tambors sonen a prop i les veus d’alegria pel repòs anhelat es deixen sentir entre els crits i cants dels visitants.

Al cap d'una estona, torna la Petronil·la i em diu que ja són a la sala esperant-me, fa una reverència i marxa escopetejada, com tothom. Em miro altra vegada al mirall i surto de l’habitació corrents escales avall, quasi caic dues vegades, quin ensurt! Ja sóc davant la porta de la sala, sento veus que xiuxiuegen a l’altre costat, el guardià que la custodia, l’obre i m’enuncia, mentre alliso la faldilla —La Princesa Isona! —Alço la barbeta i entro solemne, amb el cor exaltat i les galtes vermelles. I, per fi, el veig, és allà, dempeus al costat del foc, d’esquena, però sé que és ell, la melena de color castany clar i la manera de reposar l’avantbraç a la lleixa de la llar de foc el delaten, però no es gira, potser no ha sentit el meu nom? De cop, me n’adono que he fet cas omís al meu espòs i que estic palplantada al mig de la porta mirant fixament l’Aran, respirant intensament, noto la pressió dels pulmons amb el vestit a cada aspiració. Dissimulo fent que busco al Comte, que evidentment és assegut al seu setial, com sempre; m’hi acosto, li allargo la mà reverent i me la besa.

—Benvingut espòs meu, em plau veure-us sa i estalvi altra vegada, desitjo hagi anat bé l’expedició.

—Gràcies estimada, ja tenia ganes de ser a casa, amb aquest fred ha estat molt dur creuar els Pirineus. Per això he ofert a la Cavallerissa del Nord que acabin de passar l’hivern amb nosaltres. Us presento el Cavaller Aran d’Argents, gràcies a ell i els seus homes, varem sobreviure a les tempestes de neu.

En mirar-lo, veig com es gira cap a mi, el seu perfil de barba incipient, la seva gràcia en moure’s, tot ha canviat, però a millor, segueix essent alt, elegant i majestuós, sento com el meu cor el crida i, just quan vaig a atansar-m’hi il·lusionada, ell recula fredament, em fa reverència i no em mira ni a la cara. M’aturo. No em reconeix? Com pot ser que jo el tingui tant present i ell no a mi? Per fora, haig de guardar el capteniment, però per dins es trenca tot el goig. Li atanso la mà.

—Un plaer conèixer-lo. —Se’m discorda la veu en notar els seus llavis sobre els artells. —No sabeu com agraeixo que hàgiu vetllat pel Comte, us estic en deute, desitjo que vos i els vostres homes us sentiu com a casa al Castell de Bellaflor. —En alçar el cap, em mira fixament als ulls, els seus, profunds, d’un verd intens, em devoren en silenci i un lleu somriure es dibuixa a la comissura dels seus llavis, fútil, però sembla que sap qui sóc! I, doncs, perquè s’amaga? No ho entenc, però no vull malmetre’l, ni descobrir-lo, com que estic d’esquena als demés, li somric contrariada i espero que em respongui.

—Benvolguda Senyora, protegir i ajudar als qui viatgen per la contrada és el meu deure i propòsit, l’únic deute a contemplar serà el nostre per ser albergats a les vostres terres, per això he ofert al vostre espòs salvaguardar-les durant la nostra estada. —La seva veu, ara més greu, em captiva.

—Si el Comte ho veu oportú, així serà, tot i que desitjo que no calgui protecció, són terres de cultiu i hi sol haver pocs conflictes.

—Així ho espero. —S’aixeca i segueix sostenint-me la mà amb la seva, endurida per les batalles, però agradable al tacte. Em torna a cercar els ulls i m’enrojolo, somriu, em deixa anar i girant el cap, mira cap a la finestra, ara el seu semblant sembla perdut, trist.

Busco de nou al Comte de Menerva.

—Estimat Roc, suposo que heu de parlar amb els consellers, amb el vostre permís, seré a la meva cambra fins a l’hora de sopar. —Li dictamino segura, però em sorprèn veure que m’està fitant més atentament del què és habitual.

—Us en dono el permís, faré que us pugin alguns presents i fineses que he portat per vos del viatge.

—Us ho agraeixo amb tota sinceritat – reculo fent una lleu reverència amb el cap i m’acomiado dels presents, tot sortint de la sala.

El cor encara batega a crits, mentre pujo les escales, recordo cada moviment, cada senyal, cada mirada i no me’l trec del cap, no hauria de fer-ho, sóc una dona casada i el nostre amor seria impossible, ho reflexiono i tinc clar que me n’haig d’oblidar i, més, tenint en compte que ell ha fet cas omís de la nostra coneixença. Millor, ha estat més sensat que jo.

Un cop a la cambra, em trobo tres baguls plens de coses noves, retalls de roba comprats a França a un mercader asiàtic, ideals per fer vestits, llibres de lectura complexa per practicar les llengües foranies i, també, joies i art totalment desconegut per a mi, li demanaré al Conseller Girard que me’n faci quatre cèntims, n’és tot un expert.

En obrir el tercer bagul, però, enganxada a la tapa, hi ha una petita saca de fil blanc amb les meves inicials brodades en vermell. M’atrau, no és propi del Comte tenir aquests detalls. L’arranco i l’obro, a dins, una caixeta de plata marcada a mà i rivetejada amb un fil d’or conté un pergamí enrotllat, precintat amb el segell de la Casa d’Argents. M’acaloro només de pensar que ha estat a les mans de l’Aran, amb molta cura, trenco la cera i el llegeixo:

Les mans em tremolen, em falta l’aire, la llegeixo un cop rere l’altre per assegurar-me del què diu. Creu estimar-me després de tant de temps, com jo a ell, pot ser que els meus precs es facin realitat? Quin goig! Però a la vegada, em poso trista, la realitat no ens permet estar junts i, ploro, sentint la impotència com s’apodera de mi.

S’obre la porta, és la Petronil·la, la meva donzella, la meva confident, la meva amiga i li llegeixo la carta i, al igual que jo, s’emociona. Em diu que no plori, que parli amb ell abans de patir per res. I resolem enviar-li una nota perfumada, que ella li entregarà personalment. L’escric: 

Li demano que em mantingui informada de la reacció d’ell.

Al cap de dues hores, sopem al Saló de Festes, en honor als invitats, els cuiners han preparat gran varietat de queviures, tant dolces, com salades, carn de caça al foc de llenya i tortes de farina recent fetes. Per beure, vins i licors de totes les varietats i colors. A la taula, m’assec entre el meu espòs, el Comte, i el Cavaller Gombau de la guàrdia personal de l’Aran, però a ell no el veig, hi ha massa gent entre nosaltres, només, en marxar cap a les meves estances, el busco i el veig rient amb un altre Cavaller a qui no conec. Resignada, marxo a dormir, sabent que tinc altres plans aquesta nit.

En arribar a l’habitació, em trobo a la Petronil·la preparant la flassada.

—Ja li has donat la nota? Què t’ha dit? 

—Ho sento Senyora, però no hi era i com que tenia pressa, l’he tirat per sota de la porta. Ja s’havien preparat les habitacions i no hi havien d’entrar més, ningú la podia trobar, excepte ell en anar a arreglar-se abans de sopar.

—Espero que sí, que l’hagi llegit. —Ella, convençuda, assenteix amb el cap.

A les onze i mitja, surto amb la Petronil·la de la meva cambra. Per evitar ser descoberta, m’he posat una capa amb caputxa negre com les que porten les meves donzelles. Amb un fanal d’espelma, anem recorrent els passadissos i escales, fins arribar a la torre Sud, allà, demano a la Petronil·la que s’esperi a la cuina, dues portes més enllà, i començo a pujar les escales de cargol, crec que n’hi ha cinc-centes. Sense pressa, però impacient, les petjo una a una, fins arribar al capdamunt. Una porta enorme, de fusta de roure, amb un pom de forja ondulat i, dos fanals rovellats, són tot el que hi ha en el replà, obro la porta i en il·luminar l’habitació de la torre, veig que encara no ha arribat.

És una estança força cuca, reservada per si ve el familiar d’algun dels servents. Té forma rodona, repleta de vitralls multicolors, on abans hi havia les espitlleres dels vigies i les troneres, per on sortia la boca dels canons, i que, ara, pinten les parets multicolors, gràcies als focs encesos per la gent acampada als voltants del castell. A la dreta, un llit enorme, amb flassada i coixins blancs, dues butaques de pell bruna amb braços de fusta i un secreter a l’altre costat de la porta.

Deixo el quinqué a sobre del moble, em trec la capa i em quedo mirant per una de les finestres, distreta.

M’espanto al sentir que es tanca la porta i hi passen la balda, em giro i és aquí, al meu davant, després de tants anys. Em mira somrient.

—Hola Isona, sento haver-vos fet esperar.

Impulsiva, el miro, dient que no subtilment amb el cap, m’hi llanço corrents i l’abraço, rodejant-li el coll amb força, tanta com ell aixecant-me amb els braços al voltant de la meva cintura. Oloro la seva pell i m’estremeixo, un calfred hem recorre tot el cos. Vull que aquest instant duri per sempre. Ens mirem i, posant-me la mà rere el cap, m’acosta a ell per fer-li un petó. La màgia m’embolcalla, recordant aquell Sant Joan d’anys ençà, però ja no som criatures, el cos demana més i, obrint els llavis, les llengües comencen a jugar, primer a poc a poc, després àvidament, amb desig, plaer, encenent-nos per dins. Ell m’agafa en braços i anem cap al llit, em mira seriós, dubta, però jo el miro feliç, somrient i li parlo amb els ulls, dient-li clarament que sí, que el vull, que el desitjo, que necessito que em faci seva ara mateix, que només m’importa ell i, deixant l’espasa repenjada al costat de la tauleta de nit, s’estira al meu costat, m’enretira els cabells de la cara i, fent-me un petó, comença a descordar-me els gafets del cos del vestit, després la llaçada de la cotilla, que obre, deixant els meus pits descoberts. Me’ls agafa amb les mans i comença a petonejar-los, em sento febril a cada llepada, a cada xarrup, desitjant més encara, sentir-lo dins meu.

Està molt excitat, desitjant posseir-me després de tant de temps. Es descorda els pantalons per alliberar la pressió que li provoca l’erecció i posant la mà per sota les faldilles, m’acaricia la cama fins arribar a la cuixa, segur, però delicat, passa el dit gros cap a l’entrecuix, resseguint-me la pell. Em noto humida, fervent, les separo una mica i llavors hi fica la mà, jugant en cercles en la meva intimitat, m’excito encara més, el cap es relaxa i començo a perdre la raó, tinc calor amb les faldilles, li demano que s’enretiri un moment i, posant-me agenollada a sobre del llit, m’acabo de desvestir, ell m’observa.

—Sou tan bella Isona... És un goig contemplar-vos nua... —Diu mentre també es treu la roba i, despullats, altre cop estirats, em comença a menjar un mugró, mentre segueix jugant amb els dits al meu sexe, que palpita calent, a la vegada que noto el seu membre dur i erecte fregant la meva cama. Sento tant de plaer,, que no puc evitar gemegar, ell respira intens, cada vegada més irracional, portat pel seu instint de cavaller. Passa una cama entre les meves, després l’altra i me les separa. Amb una mà al pit, em besa dolçament el coll, la boca i noto com em busca entre les cuixes i comença a empènyer lentament. M’obro més, i empeny de nou, ficant-hi la punta. La treu i hi torna, vàries vegades, repartint la humitat entre els dos, fins que em penetra fins al fons, amb força. Ufff… mare meva! Per un segon, se’m talla la respiració, però vull més. Mentre em penetra, cada vegada més ràpid, li agafo la cara i ens petonegem, poso els peus a les seves natges, agafant el ritme els dos a l’hora, mmm… El sento a dins meu i oprimeixo els llavis del cony per donar-li més plaer, també gemega, a cada envestida, més fort, cada vegada més enèrgic, més bèstia, fins a augmentar el ritme a tal nivell, que cridem i gemeguem folls i, perdent el control del tot, arribem al clímax, brutal i sentit, d’una perfecció total!

Restem units uns instants, relaxats, còmplices de la passió i ens abracem una altra vegada i ens mirem feliços. Ell s’estira al meu costat, li agafo la mà i comencem a parlar del que han estat les nostres vides tots aquests anys, durant molta estona, més de tres hores i tornem a fer l’amor vàries vegades.

Cap a les quatre de la matinada, li dic que, contra els meus desitjos, haig de tornar a les meves estances. Ho entén. M’aixeco i em vesteixo, em poso la capa. Ell, també s’ha vestit per acompanyar-me, abans de pujar, li ha dit a la meva donzella que anés a dormir. Ens fem un altre petó i sortim.

Dues portes abans d’arribar, ens acomiadem xiuxiuejant i el deixo, per seguir sola. Obro la porta de la meva cambra i hi entro riallera. És a les fosques, que estrany que la Petronil·la no hagi deixat un llum encès. La tanco i, quan em giro, em trobo el Comte assegut en un dels seients, enfront de la porta, esperant-me.

No sé què dir-li, comença ell.

—Hola estimada, què passa, no m’ esperàveu tan tard? D’on veniu?

—No —M’està mirant amb ràbia, diria que està una mica begut, per com parla. —Però us ho puc explicar.

—Quedar amb un altre home que no és el vostre espòs, té una explicació, quan jo no us n’he donat permís? —Cada vegada la seva veu és més seca i irònica, s’aixeca i se’m va acostant, jo reculo vorejant la paret. —Crec que no, “estimada meva”.

—Coneixia al Cavaller Aran de jove i, en retrobar-lo avui, he volgut parlar amb ell, per saber com estava, sense cap més intenció. —Intento explicar nerviosa.

—I havia de ser en una cambra amb jaç? On us han sentit gemegar a crits?!!! —Ell, crida. Jo, empal·lideixo de cop. Allà ningú que no hagués pujat ens hauria sentit. M’ha degut fer seguir. Al passar pel costat del llit, hi repenja les mans, comprovant si és tou. —Bona peça... L’heu provat aquest ja amb un home? Perquè a mi no hem deixeu acostar-me a vos, fa anys que no us tasto i, diria, que tot el dret és meu. —De cop, allarga el braç i, agafant-me pel canell, em tira a sobre del llit, posant-se al meu damunt, aguantant-me els braços per sobre el cap amb una mà. No me’n puc desfer.

—Però què feu, m’esteu fent mal, deixeu-me anar ara mateix! —Burleta, em mira i, posant-me l’altre mà a la cintura, que va pujant cap al pit, em comença a petonejar el coll, fa una ferum insuportable a vi i fum, giro el cap per no veure’l i intento forcejar, no puc, no tinc prou força, però, llavors, algú entra, és l’Aran, sembla enfurismat i, repenjant un peu al llit, l’agafa de la roba per les espatlles i me’l treu del damunt d’una estrebada. El Comte, intenta colpejar-lo, però en el seu estat, fa cops de puny a l’aire, l’Aran s’enretira i el deixa fer, em mira preocupat, quan ve al meu encontre, el Comte l’intenta agredir de nou, l’Aran, sense pensar-s’ho, s’hi torna i li propina un cop de puny a l’estomac i un altre a la cara, deixant-lo caure a terra, estabornit. Ve i se m’abraça.

—Esteu bé? Us ha fet mal aquest animal?

—No, gràcies a vos la cosa no ha anat a pitjors, però avui no vull restar sola.

—Ni avui, ni mai, Isona, fugiu amb mi, després del què ha passat aquesta nit, el vostre espòs em voldrà mort i farà fora als meus homes i, a vos, crec que ja us ha perdut el respecte. A més, jo... —Comença a dir, protegint les meves mans entre les seves, mirant-me als ulls amb delit. —Jo… Us estimo amb tota l’ànima, Isona, com crec que vos a mi, penseu-ho amb el cor, en nosaltres, veniu amb mi, jo no trigaré a partir. Quan desperti, posarà el crit al cel i, jo, ja hauré de ser fora.

—Però... Estic casada amb ell, és que no us importa això?

—Si estem junts, no. —El miro i un calfred em recorre tot el cos fins a les galtes, que s’enrojolen.

—Doncs, no cal que pensi res, agafant una muda i la vostra caixa d’argent, ja ho tinc tot. —Em somriu cofoi i em besa apassionat.

—Perfecte, deixeu que allotgi al Comte al seu llit, per no desprestigiar-lo més i, anem.

No ha passat ni mitja hora, que ja som fora de Bellaflor. Hem sortit d’amagat per les quadres, amb la Petronil·la i el Cavaller Gombau, els nostres confidents més aliats. Aviat, vindrà la resta.

Muntant a cavall, sento l’aire fresc de l’alba acariciant-me la cara, onejant les meves vestidures i somric al Sol, que es desperta mentre cavalquem al galop, junts cap al futur, sense mirar enrere, fargant un destí propi, recorrent boscos i contrades fins més enllà de l’horitzó, però, sobretot, estimant-nos.

Em sento feliç, però a la vegada perduda i temorosa, fugint del passat. He perdut tots els honors que em precedien, a part de ser desterrada de Bellaflor per sempre més, també perdré els favors del meu pare, el Rei. Viuré en l’anonimat, gaudint del present amb l’home a qui estimo, custodiat pels seus fidels, però és el regal més gran, respirar obertament l’aire cada dia, sabent-lo amb mi, per sempre junts i ,sobretot, sentir-me viva, fargant el meu propi avenir, un vitrall de mil colors, on seré només jo, Isona, la que un dia fou Princesa.

 

 #byLady

 

- Pots seguir la lectura a la segona part de l’escrit: Petons de Princesa II