PETONS DE PRINCESA II


(Escrit de Ficció, basat en conceptes medievals catalans, però qualsevol coincidència és fortuïta).
à Segona part de l’escrit: Petons de Princesa I
Ja han passat més de dos mesos des que l’Aran i jo vam fugir. Puc dir que han estat els millors de la meva vida, l’alegria que respirem és insuperable, i l’Amor i respecte que em defereix em fan la dona més feliç del món.
Pel que fa al Comte de Menerva, els rumors diuen que ha prohibit el meu record i citar el meu nom a les seves terres. També parlen que va fer tapiar la meva cambra amb totes les meves pertinences dins, i que ha sol·licitat la nul·litat del nostre matrimoni al bisbe, qui li ha concedit, a canvi d’una generosa aportació econòmica. Per tant, sabent-me lliure de compromís, l’Aran m’ha fet la seva promesa i espero amb delit establir una data per l’enllaç el més aviat possible. Tot i així, seguim vivint en discreció, per evitar-nos problemes.
Establerts en una masia cedida pel Vescomte de Castellbó, a qui la Cavallerissa del Nord protegeix les terres, prop de Taüs, al Pirineu, en un prat encerclat d’avets i dividit pel riu Major, plantegem el nostre futur més immediat. En breu, passarà l’hivern i l’Aran haurà d’anar amb els seus homes a protegir les propietats d’algun altre Senyor i serà fora vàries setmanes, però ara no hi vull pensar, o em posaré trista. Vaig a vestir-me pel sopar i passar una vetllada agradable amb el meu home.
Crido a la Petronil·la, perquè em porti el vestit vermell amb brodats negres que m’han fet aquesta setmana, és preciós, de seda natural, més adient per viatjar, que no per estar a casa, però em vull arreglar per ell. Enfundada en la cotilla i els enagos, me’l poso i em faig fer un recollit als cabells amb xarxa, una cinta negra amb un camafeu com a collaret, i una mica de perfum als canells i coll.
Passo per la cuina per veure com va el sopar. Una olla immensa fumeja l’olor a brou i al foc de terra, empalats, giren dos garrins. Sembla que els falta poc per ser menjats. Marxo per no destorbar les cuineres i entro a la sala de les banderes, on hi ha totes les que han estat defensades per la Cavallerissa, algunes enfosquides per la sang, d’altres una mica malmeses, però en global fan patxoca i en són el seu orgull. Al mig de l’estança, una taula de roure de potes corbades davant un seient de cuir igual de robust que la taula, on normalment el trobo engrescat en les seves cabòries, però avui no hi és.
– Aran, estimat, on sou? Vull ensenyar-vos el meu vestit nou abans de sopar.
Paso pel costat de la taula, creuo dos corredors i entro a la cambra de la taula rodona, on es reuneix sovint amb els seus cavallers. Però...
– Aran! – el crido quasi xisclant, agafant-me al respatller del seient que em queda just davant, ell està assegut en una de les cadires, enfront meu. Al seu costat dos homes, que reconec de la guàrdia del Castell de Bellaflor. Un forceja amb ell, però quan l’Aran és a punt de desfer-se’n, l’altre li pressiona la gola amb un punyal i l’obliga a tornar a seure. Esbufega flegmàtic. Té sang al front, l’han degut colpejar, sembla atordit, però em mira amb els ulls molt oberts i em senyala per on he vingut. Vol que fugi? Però aleshores, noto que m’agafen per darrera, un altre soldat, prenent-me de les mans em creua els braços i em manté immòbil. Li dono un cop de peu amb el taló, però només serveix per fer-lo empipar i que em subjecti més fort – Ai!...
– Deixeu-la anar! – els ordena. – O els meus homes no tindran pietat quan tornin.
– Els vostres homes? Feina tindran a arribar, quan trobin el pont destrossat. – riu agosarat – Tenim ordres del Comte de Menerva d’endur-nos la Princesa Isona.
– Jo ja no sóc Princesa, capcigrany!... Ni el Comte el meu espòs. Feu el favor de treure’m les mans del damunt! No penso tornar amb ell! – intento desfer-me’n, però és impossible. Veig la ràbia als ulls de l’Aran, és a punt d’explotar, em temo el pitjor.
– No és pas per tornar amb ell que us vol – Ara, no entenc res – Teniu dues opcions, o veniu amb nosaltres de bona gana i deixem al Cavaller amb vida, o l’haurem de matar i endur-vos obligada – Només imaginar-lo mort, perdo les forces, i em resigno incondicional. El torno a mirar, li han lligat les mans al darrera, els seria molt fàcil acabar amb ell. El miro amb enyorança i li somric. Ell s’odia per no poder-me ajudar, ho sé, se li marquen les mandíbules a les galtes per la força al prémer les dents i el verd dels ulls és quasi negre.
– D’acord. Vindré. Però no li feu mal, us ho prego. Ni a cap de les persones de la masia, sigueu discrets.
– No patiu Senyora – un dels altres amb cara de brètol, li colpeja el cap amb el mànec del punyal i el deixa mig estabornit.
– NO! – se’m parteix l’ànima, intento anar-hi, però no em deixen.
M’arrosseguen contra voluntat cap al darrera de la casa i després de posar-me una caputxa, em pugen a un cavall i marxem cavalcant entre muntanyes. Estic molt espantada, no sé quants són, ni cap on em porten, sembla ser que no anem cap a Bellaflor. Al cap d’unes hores, fatigada, noto com les parpelles, d’ulls cecs per l’opacitat de la lona, es tanquen, intento mantenir-me desperta, però no puc, sembla que passem per una tartera empinada i noto com llisco de la sella i caic a terra esgotada, picant fort amb el cap contra una pedra, perdent el coneixement...
(...)
No sé quanta estona ha passat, ni on sóc, encara porto la caputxa, noto la pell de la cara encartonada, el llavis secs, tallats, amb gust a sang, i un dolor punyent al darrera l’orella. Quan intento moure’m, m’adono que estic lligada de braços oberts i asseguda en una mena de tamboret, repenjada contra la paret de pedra. Estiro amb força, però les cadenes no cedeixen, em comença a angoixar no veure res, tinc la lona enganxada a la pell, em neguiteja, la respiració se’m descompassa i el cor batega fort i ràpid, sento un nus a la gola i esclato, no em puc controlar, els sanglots exasperats surten alliberadors per desfogar-se, però llavors sento com grinyola la porta i algú se m’acosta. Petrificada, deixo de plorar. Pel soroll sembla un home, moc el cap d’un costat a l’altre com si això m’ajudés a veure-hi. És al meu davant, em comença a treure la caputxa, a l’intentar moure els peus, veig que també tinc les cames lligades a les potes del seient. En descobrir-me, una bocada d’aire m’entra als pulmons, inspiro tot el que puc, la claror no em deixa obrir els ulls, aixeco la cara i de sobte, rebo una bufetada amb totes les forces a la galta dreta... quin mal!... què passa?... M’esvero enervada, intentant deslligar-me. Si no fos per les cadenes, hauria caigut a terra. Em crema la cara, sembla que m’han colpejat amb un anell, noto la picor de la ferida i una gota baixant pel pòmul lentament, amb prou feines puc obrir l’altre ull. M’espanto i començo a tremolar.
Finalment, el veig, és el Comte de Menerva, qui m’ha pegat. Em mira amb fàstic. L’ull adolorit em plora i em trema la barbeta. El miro callada.
– Pensàveu que no us trobaria? Veig que vos també m’heu subestimat. – pren un tamboret i seu enfront meu, m’agafa pel coll amb una mà, contra la paret, obligant-me a mirar-lo als ulls, aspiro nerviosa, em mira el pit com puja i baixa al respirar i altre cop als ulls – No ens tornarem a veure, Isona, no patiu, però no per vos, sinó, perquè em fa mal, crec que tot i la vostra traïció, encara us sento meva; per això no suporto que sigueu feliç amb ell. He decidit separar-vos i mantenir-vos viva tancada aquí, on mai us trobarà, i es sentirà a morir a cada segon, sabent que no us ha pogut protegir. I llavors, quan menys ho esperi, el mataré amb les meves mans i mentre agonitzi, li explicaré victoriós que us tinc empresonada viva, estimant-lo en silenci.
– No... – prego desconsolada. Una llàgrima baixa fins a la ferida i em cou – demaneu-me el que vulgueu, però no li feu mal, us ho suplico.
– Si us ho prometés, tornaríeu amb mi, entregant-vos del tot com esposa? – Només de pensar-ho se’m regira l’estómac, i ho veu reflectit al meu rostre. Empasso saliva i el miro altiva.
– SÍ.
– JAJAJA... que submisa! – riu embogit – Sou una mentidera! – Em deixa anar bruscament, es gira d’esquena, mirant cap a la sortida i segueix – no us donaré la satisfacció de salvar-lo, MAI!... Adéu, estimada.
Obre la porta i sortint de l’habitació fent volar la capa, la torna a tancar d’un cop sec.
– Espereu!!!... Per favor! – però ja no hi ha ningú, no se sent res, només silenci. I penso en ell, el meu Cavaller i li parlo com si fos amb mi – Aran, amor meu, el cor em diu que sou viu... espero que també vós pugueu percebre els meus batecs i no defalliu en buscar-me.
Resto quieta i escolto amb atenció. Sento la remor del mar, sóc a la costa, sembla que les onades piquin contra un dic o espigó. Tinc els braços entumits i la gana em comença a afeblir. Realment em mereixo tanta crueltat? Potser sí, no ho sé... Ja més relaxada, m’adono que sóc en un castell o muralla, les parets fredes de pedra enquadren una habitació força gran, a part de la porta enfront meu, hi ha dos finestrals a banda i banda d’on sóc subjecta, però l’ampit de la finestra és massa ample per poder mirar a fora, les cadenes no em donen marge. A la meva esquerra hi ha tres seients davant una llar de foc encesa, sota un tapís multicolor. A la dreta, una mampara de fusta i tela, que dóna privadesa al llit i suposo que hi deu haver també una latrina amagada. Tot bastant fred i auster.
Al cap d’una estona, potser mitja hora, entren un soldat armat amb una espasa i una donzella portant una safata amb menjar.
Ell em desencadena i, amb compte, m’ajuda a seure en una de les cadires, li ho agraeixo de tot cor, em fa mal tot el cos. Em frego amb cura la zona del cap adolorida, tinc un bon nyanyo. També la cara està tota inflada. Voldria banyar-me i canviar-me de roba, el meu vestit nou està esparracat i brut, però no dic res, famèlica em menjo tot el que han portat i demano permís per utilitzar la latrina, que efectivament és darrera la mampara. Em deixen sola, però tanquen la porta amb clau. Sembla ser que no em tornaran a lligar, de moment.
Després de reposar i intentar, en va, dormir una estona, veig que a la paret on em tenien subjecta, hi ha una guitarra i un cordòfon penjats a mode de decoració. M’apropo al finestral i quedo meravellada de la vista. Confirmo que em trobo en un castell construït just al damunt d’un penya-segat, realment fa vertigen si miro avall. Les onades es barallen un cop rere l’altre contra les roques, dibuixant mil formes amb l’escuma, ara taronja, pintada pel Sol que s’amaga a poc a poc a l’horitzó. M’entristeix no poder-ho compartir amb l’Aran, deu estar patint per mi, com jo per ell. Desitjo tenir-lo entre els meus braços i saber que està bé.
S’obre la porta. La mateixa donzella d’abans entra portant una palangana, una esponja i una gerra amb aigua, i una altra noia, roba neta, ungüent i un parell de llibres.
Un cop fora, em trec el vestit i les mitges, quedant amb la cotilla i els enagos. Poso aigua a la palangana i amb un tros d’esponja marina em refresco com puc les zones adolorides, tinc els braços i cames plens de blaus, sobretot els canells, per culpa de les cadenes. A l’aigua, el costat dret del meu rostre es reflexa monstruós, m’hi poso ungüent. En acabat em vesteixo amb les robes amb olor a rescomit que m’han portat; una brusa de màniga ampla color crema, una faldilla de llana marró i una armilla negra. També enyoro a la Petronil·la, deu estar desesperada! Em poso a plorar de nou estirada al llit i decideixo que dormiré vestida sota l’edredó, mirant la lluna i desitjant que tot sigui un mal son i demà em desperti al meu llit, com sempre...
(...)
Ja han passat cinc jornades des de que vaig arribar. Se m’han fet eternes, cada dia la mateixa rutina, sola, tancada, només entren per portar-me el menjar, la roba i quan els ho demano, llibres nous. La impaciència es va tornar desesperació, després neguit, resignació i per últim, acceptació. Si no han vingut ja, no crec que arribin mai. On ets Aran?... Moriré sola i trista en aquest racó de món?...
Torna a ser migdia, sento la clau al pany, vénen a portar el dinar. Segueixo mirant per la finestra.
– Senyora Isona!
Em sembla sentir la veu de la Petronil·la. Dec estar començant a embogir.
– Senyora, que no em sentiu? – em giro i la veig allà, de peu, mirant-me.
– Petronil·la?... – segueixo mirant-la atònita, és ella!!! M’hi atanso i ens agafem les mans – Petronil·la!!! Quina il·lusió!... Creia que ja no vindríeu... però, com és? I l’Aran, on és el Senyor? Digueu-me que és viu...
– Sí, Senyora, és a fora, retenint al soldat que custodiava la porta. Va, marxem d’aquí i li explico tot de camí a casa... Ai, Senyora... què us han fet a la cara? – només puc mirar-la defallida.
Agafo el collaret que portava posat quan vaig arribar i surto per la porta corrents rere la Petronil·la, i el veig al passadís, lluitant cos a cos amb el meu carceller; en veure’m, l’estaborneix amb un sol cop de puny i ve al meu encontre. M’abraça fort, tant que em costa respirar, i em petoneja, més dolçament on hi tinc mal – La meva Isona, estimada, qui ha gosat fer-vos mal?.... sento tant haver-vos fallat... perdoneu-me... – la seva veu greu, parla amb tant de sentiment i em mira amb els ulls tan dolços, que m’emociona i només puc abraçar-lo amb més força encara.
Les dues donzelles que han tingut cura de mi aquests dies, estan lligades al terra, els demano perdó i els agraeixo les deferències, i marxem corrents baixant les escales, sortint a un pati enorme on hi ha tres corsers, el meu, un cavall bru amb crinera negra i brillant, espera majestuós i elegant entre els altres dos, un marró i un altre blanc, igual de forts i potents, carregats amb farcells i bosses. A la portalada, deu soldats de la Cavallerissa del Nord ens esperen per salvaguardar-nos.
Com si d’arrossegar una auriga en flames es tractés, marxem a tota velocitat pel camí que voreja el penya-segat fins al trencall que ens retornarà cap a les muntanyes. Al cap d’una estona, el temps empitjora i sota una pluja gèlida, decidim entrar en una fonda i deixar passar el temporal. Mentre ens relaxem davant els menjars més deliciosos, m’expliquen que el mateix dia que se’m van emportar, un dels rastrejadors de la nostra guàrdia va seguir les meves pistes durant tres dies fins a trobar-me. A la vegada, l’Aran feia espiar al Comte, infiltrant una donzella al Castell de Bellaflor, a qui va confessar els seus plans, al jaç, entre carícies, sense sospitar que qui l’escoltava era el seu botxí. Miro a l’Aran, i em confirma seriós, assentint amb el cap, que l’ha fet matar. No me’n sé avenir. El Comte és mort, s’ha acabat tot. En el fons me n’alegro, però me’n sento culpable.
Veient que el temps no amaina, ens quedarem a passar la nit a la fonda.
Un cop al llit, m’abraça dolçament per darrera – Us estimo tant... – em xiuxiueja a cau d’orella, tot passant la mà per sobre la roba. M’estremeixo. Com m’agrada sentir-li dir. Em dono la volta i li beso els llavis amb tendresa. Vull que entengui que res no ha estat culpa seva. I el desig m’encén, necessito sentir el seu cos fort, tenir-lo dins. Em trec la camisola, l’acarono i beso lentament, primer les parpelles, després el nas, el coll, la boca... se li accelera la respiració... i mica a mica em poso sobre el seu cos nu, ara també ardent, excitat, però quiet, esperant a ser estimat, notant els meus llavis i mugrons recorrent el seu tors, i les meves mans acariciant-li els costats, fins arribar-li tota jo als malucs i, recordant els seus desitjos, li agafo el membre erecte i també el beso, el llepo i me’l poso a la boca, humida, salivant-lo, notant-lo cada cop més dur, i quan el desig em domina, m’incorporo al seu damunt i em deixo penetrar lentament, gemegant... mmmm... Molla, pujo i baixo gaudint de cada frec al meu interior famèlic, de les seves mans acariciant la meva pell, els pits, i les llengües jugant entre els llavis, provocant la follia que crema per dins i em fa cavalcar-lo amb passió ardent, subjectant-li les mans contra el coixí i deixant-me anar tota, inclús oblidant-me d’ell, utilitzant-lo pel meu propòsit, esclatant fins a dues vegades, abans no ho fa ell dins meu, explosiu, bèstia,... meravellós!
Exhausts, romanem units una estona, fins a recuperar l’alè... abans de que ens adormim i ens tornem a trobar en somnis...
(...)
Tres mesos després d’aquella aventura escabrosa, ja som a la primavera i la contrada reprèn la vida perduda durant el fred. Al final, va resultar que els rumors de la nul·litat del meu matrimoni amb el Comte eren falsos, encara hi estava casada. Per tant, essent-ne la vídua, totes les seves pertinences, així com el títol de Princesa del regne i ara Comtessa, han tornat a mi. I hem vingut a viure a Bellaflor, el Castell que el meu pare, el Rei, ens cedí quan ens vam casar, i on sempre m’he sentit a gust. I més ara, amb el meu estimat Aran.
A l’ocàs, restem abraçats sota les arcades veient com el Sol es pon a l’oest entre les muntanyes, perfilant en daurat la carena, però el d’avui és més especial del normal. La galeria, està guarnida amb garlandes d’heura fins al sostre i els fanals d’espelmes enceses, il·luminen la taula interminable plena de comensals, que esperen més de 12 plats del menú.
Jo, vestida de gassa i tul blanc, amb el cabell rogenc trenat amb margarites entrellaçades subjecto a la mà una flor, una rosa vermella amb una cinta també blanca, però de seda verge, i ell, engalanat amb les millors vestidures i malla, el seu escut platejat de la Casa d’Argents. No fa ni una hora que ens hem dit els vots davant els amics i coneguts, essent el Cavaller Gombau i Petronil·la els nostres testimonis de noces, en absència dels Reis, amb qui sembla que la relació mai tornarà a ser la que era. Però això ara és el de menys, desitjo amb el temps arreglar la situació i ser ben rebuda a Palau.
El més important, és que sembla que el destí ens regala dies de felicitat. Tot el comtat gaudeix de pau i les terres fèrtils prometen bona collita pels mesos venidors.
Al mig del festí, l’Aran dansa divertit amb la Vescomtessa de Castellbó, me’l miro somrient. Sembla que tothom s’ho està passant bé. En acabar la cançó, veig que em busca, i m’hi apropo, em rodeja amb els seus braços i m’alça per besar-me altra cop, i ballem agafats al son de la música joglaresca... junts... ara sí... per sempre més.




Dedicat a la meva Follower 250... @nuria_si_o_si... espero que t’agradi...
Estil: una mica de tot (mort no!) , passió :-)
Paraules: vermell, foc, mar, espasa, guitarra, cavall, velocitat, pluja, sol, flor

Silencis recents...

2+1

BESOS