Catant a la fira

la Lady (#byLady)

Les sabates m’estan matant, tres dies de fira i tinc els peus fets caldo, sort que demà s’acaba.

Estic il·lusionada, no fa ni dues hores que ens han dit que som finalistes pel premi al millor Vi Negre Jove DO Penedès i que aquesta tarda notificaran al guanyador, i justament, l’altre finalista és ell, el meu rival de tota la vida, des de que érem petits. El qui em va enganxar un xiclet a la cua i em vaig haver de tallar els cabells curts, o qui em va amagar la roba un dia que em banyava a la gorga del riu, sota la cascada dels “Enamorats” amb un amic, i no me la va tornar fins que li vaig dir que ell era més guapo... l’odiava tant! Però amb els anys i maldecaps, cadascú va fer la seva, estudiant i vivint a l’exterior, fins fa uns mesos, que em vaig separar i vaig tornar a casa. Ell, el solter d’or.

Ens hem trobat un parell de cops, a fires gastronòmiques, per la festa major de Vilafranca, i per Nadal, somriem quan ens creuem les mirades, com si tornés aquella joventut enèrgica, recordant-nos el què vam ser.

I ara, després de més de 20 anys, parlarem altra vegada. Estic nerviosa, com si m’hagués de fer una gamberrada a aquestes alçades... Què tonta!

Giro la cantonada i veig tots els estands de la comarca. Fan goig, cada vegada el glamur entra més en joc, la categoria, la destresa, el màrqueting... Actualment, fer una cata o maridatge esdevé tot un art. Els dos més grans, els nostres, cara a cara, com porten fent les dues famílies de tota la vida, rivals al sector. Els seu en tons morats i negre, mentre la gama del nostre va del blanc al bordeus. Haig de reconèixer que el seu també fa molta patxoca. Ple de taules pels convidats i visitants, rodejades per fotografies immenses de les vinyes, a escala natural, sembla realment que hi siguem, si no fos pel xivarri de la fira, que ho espatlla.

Em descordo l’americana, i altiva, entro al seu estand buscant-lo. Quan el veig, ja m’està mirant des de una taula on està assegut amb un parell d’enòlegs reconeguts a nivell mundial. Sorprès de veure-m’hi, es disculpa amb ells, s’aixeca i ve al meu encontre.

–Hola, veïna, què... vens a catar un bon vi? –Increïble! Només obrir la boca i ja em busca les pessigolles.

Va molt elegant, vestit en colors terra i un mocador de coll de seda, subjectat amb una petita agulla amb cap de perla nacarada.

–Hola Àlex... No, si fos així m’hauria quedat a casa... –li dic irònicament rebotada. –La veritat és que venia a desitjar-vos sort amb el premi del Vi Jove, que us farà falta. –no és cert, venia de bones, però m’ha punxat i ara ja m’ha posat nerviosa del tot. Segur que estic com un pebrot... ufff... –Bé, que guanyi el millor.

–El mateix et dic bonica.

Quan ens mirem, no el reconec, em mira diferent, més profund, adult, sembla que el temps s’aturi uns segons, l’atracció entre els dos es fa palesa, fins i tot ell sembla contrariat, i sense dir res més, em giro de cop, just quan un dels seus comercials, que va una mica passat de cates, s’aixeca amb una copa de vi blanc, ensopega i me’l tira tot per sobre el pit... –Merda!

El comercial ni se n’ha adonat, la resta sí, que intenten dissimular els riures. Engrapo un bon feix de tovallons de paper d’una barra que tinc al costat, i intentant absorbir la taca, marxo cap al bany.

Torno a estar enfadada com si tingués 17 anys, i n’hi dono la culpa a ell, segur que s’ha divertit a costa meva. Quan arribo al bany hi ha una cua interminable de noies esperant. Intento recordar on hi ha un altre bany, quan el veig dempeus al meu davant. No riu, sembla preocupat.

–Vine –em diu agafant-me de la mà, i em porta cap al de nois, hi entra, està buit. –Va, fes, jo vigilo des de fora mentre et rentes la taca.

Ni m’ho penso, li somric agraïda i entro al d’homes. Ell tanca la porta.

Em trec l’americana, i llavors, pel mirall, el veig espiant per l'escletxa com em trec la brusa. Serà possible! Hi ha coses que mai canvien... I seguint els jocs d’antuvi, em torno a posar l'americana i em giro, amb les mans a la cintura, mirant-lo fixament als ulls, alçant la cella, provocant-lo a venir. Somriu, entra al bany i tanca la balda al seu darrera. –T’ha costat anys veure’m... –En principi faig una passa enrere, sorpresa pel què m’acaba de dir, però aviat m’ho repenso, m’hi acosto i li trec el mocador del coll, amb calma, dolça. Mirant-nos. Tot ha canviat.

–Vaja.. vaja... –Diu en adonar-se que porto els sostenidors cordats al davant. No puc menys que somriure en veure-li la cara de vici  entremaliat que posa. –Puc? –li dic que sí amb el cap, i amb cura, me’ls descorda, excitant-me quan m’agafa els pits –Això ja ho tenies abans? –i tornem a riure, mentre li vaig descordant la camisa, cada cop més excitats.

–I tu això? –Li pregunto en veure el pit tan pelut que té, passant-hi els dits, però ja no riem com fa uns minuts, estem calents, desitgem seguir, atrevits i temorosos a la vegada. Se m’atansa, i posant-me les mans als malucs, em puja la faldilla fins a la cintura, i mirant-me fixament als ulls, m’enretira el tanga, i molt destre, em fica un dit a dins, estic bastant humida, i encara m’excita més sentir com respira, profund i pausat, mmm... Em moro per fer-li un petó, i ho sap, com jo també sé que ell se’n mor de ganes.

Li començo a descordar els pantalons, que li dominen la trempera, li cauen fins als turmells, mentre se m’acosta a l’orella i em xiuxiueja: ”ara sí que guanyaràs el premi...”

–Ets un fatxenda...

Però no puc acabar la frase, resseguint-me la galta amb els llavis, em fa un primer petó, suau, sec, mentre la seva mà segueix jugant amb el meu interior. Perdo l’equilibri, i rodejant-li el coll amb els braços, m’agafo a ell, mentre ens fem el segon petó, ara més atrevit, obrint les boques, deixant que les llengües es trobin i juguin, primer novelles, després, famèliques, devorant-nos amb desig descontrolat.

Es baixa els calçotets fins a mitja cama i noto el seu membre contra la cuixa, dur com una pedra, mare meva!   

Em repenjo a la pica, ell, traient la mà de l’entrecuix, passa el braç per sota el meu genoll, m’alça la cama subjectant-se al marbre, i d’immediat, em penetra a poc a poc, sense parar, mica a mica,  fins arribar al fons, tremolo sencera quan recula i torna a ficar-la, un cop rere l’altre, envestint ferm, però no bèstia, controlant, agafant-me la cara amb la mà, obligant-me a mirar-lo als ulls, mentre em folla cada cop més ràpid.

Li enretiro la mà per abraçar-lo i portar la seva boca fins a la meva, acabant menjant-nos desesperats per arribar a l’orgasme imminent, mmm... em fan figa les cames.

–Bonica, no trigaré –em diu entre gemecs.

–Jo el tinc aquí, no paris, vull que et corris a dins, notar com m’omples.

Això encara el posa més visceral. Agafant-me fort pels malucs, envesteix bèstia, fins a fer-me cridar, i accelerant tant com pot, arribem junts a l’orgasme, brutal, sentit, quedant exhausts, abraçats contra la pica, ell repenjat contra mi, amb el cor tan accelerat com el meu.

Quan ens separem, ens mirem sorpresos i còmplices del què acabem de fer. Ell es vesteix, mentre jo entro al bany a eixugar-me. Quan surto, ja està a punt, em roba un petó i surt a fora.

Em miro al mirall mentre mullo la brusa, contenta de que fos vi blanc i no negre. Els ulls em brillen, tot i despentinada, em trobo maca. Quan sembla que ja he tret la taca, la poso sota l’assecador de mans, crec que he salvat la situació.

Piquen a la porta, és ell: “En tens per molt?”. I torna a entrar. I em pica el nas amb el dit, està molt content.

Em torno a posar la brusa encara una mica tacada i mig molla, i l’americana a sobre cordada. Em fa el signe de perfecte amb la mà, obre la porta, mira que no hi hagi ningú a fora i em deixa sortir primer. Al cap d’uns segons em segueix, però ens separem quan arribem al nostre carrer del pavelló, anant cadascú al seu estand.

Ens passem la resta del dia mirant-nos dolços, somrient, enviant-nos missatges pel mòbil que ens donem en un tovalló de paper, d’amagat. Semblem criatures.

Cap a les nou de la nit, anuncien pels altaveus que anem a l’escenari principal, que s’atorgaran els premis finals del concurs de cates.

Ens hi acostem les dues bodegues, com altres interessats, amb ganes de guanyar. En arribar, ens fan pujar a ell i a mi i ens posen encarats. Durant la presentació, destaquen la dificultat per decantar-se per un o altre vi, degut a la gran qualitat dels presentats a concurs, i finalment ho confirmen, el meu vi ha obtingut el primer premi.

Em sap greu per ell, però després de tota la feina feta, ens donem la mà, recullo el premi i baixo amb els meus, els l’entrego i ho celebrem cofois.

Llavors el veig, mirant-me de lluny, i m’hi acosto.

–Felicitats, és un molt bon vi. –Somriu. Me’l tornaria a menjar a petons ara mateix.

–Gràcies!... em sap greu per tu, el vostre també ho és.

–Ja veig com n’estàs d’afectada... hehe... –Canvia el semblant –Laia, ens tornarem a veure? –em pregunta seriós.

–I tant, ara em toca a mi donar-te un premi. –Li dic coqueta picant-li l’ullet.

I davant la sorpresa de tothom, li faig un petó a la boca, que ell em torna, abraçant-me.

Sembla que aquesta anyada promet!

**************************************

NOTA⇛ Coguionista @espiritudandy, moltes gràcies! ;-*