Relat eròtic: Flash (#FemXarxa)

 

 

Fa dues setmanes que sortim. Bé… sortir, el que es diu sortir, encara està per definir, no ho hem parlat mai. Una paraula que cap dels dos ha gosat dir en veu alta, però que tenim assumida per com ha anat cada detall de la nostra relació. Missatges de bon matí i de bona nit. Plans improvisats. Mirades que duren massa. Converses infinites fins a la matinada. Aquella mena de química que no t’esperes, però que, de cop i volta, et captiva i t’atrau com un imant de gran potència, desitjant amb tanta força que fa mal i tot. I, evidentment, quedant per veure’ns sempre que podem.

Ens vam conèixer un divendres treballant: jo era la fotògrafa i ell feia de model. Un encàrrec per uns grans magatzems, una d’aquelles sessions llargues pel catàleg de Nadal, amb mil canvis de roba, models i productes. Van ser tres dies amb més de quinze hores diàries sense parar ni un segon, només per anar al lavabo de tant en tant i picar alguna cosa entre canvis de vestuari.

Ell, va ser l’últim model a arribar el divendres per la tarda i, jo, amb dues nits de son pendents i massa cafeïna a les venes, estava morta i amb ganes de plegar, però quan es va posar davant de l’objectiu i va somriure, no sé perquè, em va encomanar la frescor que portava i les ganes de fer la sessió.

Com si fos la primera foto, vaig mirar-lo a través de l’objectiu i vaig disparar. La connexió va ser immediata, després de vint minuts, vaig parar, perquè els de decorat canviessin els estris, i ell se’m va quedar mirant fixament, dret en mig de tot el moviment, centrat en mi, enrojolant-me fins que no vaig poder evitar somriure dolça.

Van ser quatre hores de flirteig i seducció constant. I, tot i estar molt cansada, no volia que s’acabés. Ell tampoc, per com es va afanyar a convidar-me a prendre una cervesa quan marxàvem. Evidentment, vaig acceptar encantada.

A les dues de la matinada encara xerràvem asseguts en un banc del parc que hi ha davant dels grans magatzems, feia fred, però la conversa fluïa i, des d’aquella nit, no ens hem separat.

Avui hem quedat per fer més fotos, es veu que el director de màrqueting volia una altra imatge per posar a la portada del catàleg i hem de repetir part de la sessió. És diumenge, el primer dels que obren abans de Nadal i quasi no hi ha ningú.

Ens trobem a la porta principal, pugem quatre plantes fins a la secció d’esports i anem cap al final del passadís, entrem a la sala on fem les fotos amb croma, per no tornar a muntar tot el decorat i ell es posa la roba que li han deixat els de vestuari.

També hi ha el set preparat, encenc els focus, col·loco els plafons i li indico on s’ha de posar, mentre trec la càmera de la funda.

—Per què no fas tu de model i jo sóc el fotògraf avui?— Diu divertit. —Però versió bikini, segur que en trobem algun per aquí.

—Crec que no, posa’t tu en calçotets, no et fot! Hahaha...

—Per mi, cap problema.

—Ja... però serà millor que la professional sigui jo, que tu no estàs molt per la labor i ens hi passarem la nit al teu ritme i ja tinc ganes d’acabar i passar-los el book amb la factura per que em paguin.— Dic, guinyant-li un ull.

—Doncs a mi no em faria res passar la nit amb tu. —Es queda mirant-me fixament, he tingut un déjà vu del primer dia, se m’ha posat la pell de gallina. Encara no ho hem fet i es nota que en tenim moltes ganes.

—A mi també m’agradaria... si vols, quan acabem anem a casa meva i demanem alguna cosa per sopar— li proposo.

—Em sembla perfecte. —El to gutural amb el que ho ha dit, em posa nerviosa, empasso saliva i somriu cofoi quan se n’adona.

—Va, no em distreguis— dic somrient coqueta.

Es posa com l’últim dia de sessió, mou les espatlles fent cercles, per relaxar-se, fa la pose i començo a enquadrar la imatge. Està molt guapo, potser més hi tot que el primer dia, maquillat i amb tanta gent se’l veia més artificial, avui sembla més còmode.

—Mira’m com si... — però no he acabat que em treu la llengua i fa moviments obscens. —A veure, Marc... fes el favor...

—A tu sí que et faria un favor, des de que has dit de sopar a casa teva que no m’ho trec del cap i penso en tot menys en la foto.

El miro somrient, m’agrada que em desitgi tant, camino fins a estar dreta al seu davant i... 

15/11/2025

...li faig un petó als llavis, tanquem els ulls a la vegada al tocar-nos, però quan anem a obrir les boques m’enretiro i el miro als ulls, em sento acalorada i ni em començat!

—Fem un tracte, acabem les fotos i després el què tu vulguis, val? —Em mira com si sospesés les opcions, encara que no n’hi he donat cap.

—Val... però afanyem-nos que no tinc molta paciència avui— confessa alçant les celles, mentre intenta donar-me un cop al cul amb la mà, però m’enretiro a temps i no ho aconsegueix. —Càsum l’olla, quan t’enxampi, ja veuràs tu...

Somric triomfant, tornant al meu lloc per començar a donar-li ordres de com s’ha de posar i anar fent les fotos.

Algunes són poc professionals, per com em provoca, però m’és igual, ja les destriaré quan les digitalitzi, i me les quedaré per mi.

No sé quanta estona ens hi passem, molta i, de cop, s’apaguen els focus de la sala i la música del centre comercial, tot queda a les fosques menys els llums d’emergència.

—Què passa?— Em pregunta sorprès.

—No ho sé, mai havia estat aquí un diumenge per la tarda— responc igual de contrariada —Vaig a mirar a fora.

Quan surto de la sala de fotografia, tota la planta està a les fosques, al igual que al set, només hi ha els llums d’emergència, a sobre de les portes i al terra, marcant els passadissos cada pocs metres i, al ser la planta superior, hi ha tot de claraboies al sostre que deixen passar la llum de la lluna, que avui deu ser plena, o quasi plena, per com el raig de llum es manifesta en forma de columna, imponent, celestial, per un segon ric imaginant que en caigués en Mr. Bean.

El Marc em segueix, anem a la porta que dona a les escales, però està tancada, piquem i cridem, però no hi ha resposta per part de ningú.

—Em sembla que ens hem quedat tancats aquí— diu seriós.

—A veure, és un centre comercial, segur que tenen càmeres de vigilància.

—Cert.

Mirem cap a totes bandes, detectem uns petits punts vermells a les cantonades i en algunes columnes, ens hi apropem i semblen càmeres, agitem els braços i saltem demanant que algú vingui. Ens mirem tranquils, en una estona ens vindran a obrir.

Passen els minuts, però res. Jo recullo el material fotogràfic, ell es canvia de roba i acabem asseguts en unes cadires de càmping que hi ha a la secció d’esports a l’aire lliure.

Agafo el mòbil, busquem el telèfon del centre comercial, però no respon ningú.

—Podem trucar a la policia— dic pensant en veu alta.

—Tu saps el merder que es muntarà? Fa dos anys vaig ser voluntari en un parc de bombers i acabarem amb la poli, els bombers i, segons com vagi tot, denúncies... no sé, tampoc estem en perill, jo esperaria una mica més, segurament faran la ronda i sortirem sense més.

—Pensat així... tens raó. Esperem una mica més, tampoc m’espera ningú.

—A mi tampoc.— Em mira complaent. —Però tinc gana.

—Mira a la sala del croma, hi ha una nevera i a vegades hi deixen menjar que sobra de les sessions.

—Vaig, sinó, he vist que al costat de la porta de sortida, a l’altre costat dels banys, hi ha una màquina expenedora amb menjar i beguda.

—Caram, si no ens falta de res— dic mentre ell s’aixeca per anar a la nevera. —Espera que vinc amb tu.

Agafats de la mà, tornem a la sala, obrim la nevera i ens quedem amb la boca oberta.

La nevera és immensa, dividida per prestatges, perfectament etiquetats per les sessions de fotos de demà.

A la primera, “Tasting Tropical”, hi ha fruites tallades amb diferents formes: estels de pinya, llunes de coco, piruletes de síndria,... A la segona, “Gourmet Deluxe”, hi ha salses d’autor, formatges aromatitzats i una safata de canapès tan sofisticats que fa basarda fins i tot mirar-los, però és la tercera secció la que ens fa esclatar a riure. Al cartell hi posa: “Afrodisíacs — No consumir” i, allà, entre maduixes enormes i xocolata negra, hi ha una safata sencera de pastissets eròtics: penis amb fondant rosa, pits amb un mugró de cirereta al mig, culs de xocolata blanca,... tots plens de purpurina comestible brillant i peta zetes roses.

—Això és de conya o es pot menjar?— riu ell.

—En principi és per fer fotos, però fins abans de la sessió no hi posen productes químics, s’haurà de provar— responc, apropant un pastisset en forma de penis amb la punta lluent a la seva boca.

—Segur que vols que sigui jo qui es mengi la polla?

Noto que m’estic posant vermella, però dirigeixo la punta del pastisset cap a mi i li foto queixalada. Mmm... és com menjar una pantera rosa, deliciosa!

Veu que n’estic gaudint i agafant-me per la cintura, m’arramba cap a ell i ens comencem a morrejar, a la vegada que repartim el pastisset entre les dues boques, escalfant-nos a mida que les llengües juguen. M’enretiro per poder empassar-me’l, el miro, té nata pels llavis, em venen ganes de llepar-los.

—Saps...— començo a dir, passant la llengua per les dents —tinc una idea...

—Ah, sí? Quina?

—Què et semblaria si...

...CONTINUARÀ...

#byLady