Relat eròtic: Blanc Natural (#FemXarxa)

 

 

Li vaig dir a la Mireia que no era bona idea venir a passar els últims dies de vacances de Nadal amb el seu cosí, però ella, com sempre, s’ha de sortir amb la seva, i a més, ha portat al grenyut del seu amic, que no sé on l’haurà conegut, però no té res a veure amb nosaltres.

Sembla tret d’una pel·lícula dels anys vuitanta: sempre de negre, texans pitillo, samarretes de grups heavies i una caçadora amb un monstre sota les lletres d’Iron Maiden. I el pitjor, una melena ondulada fins als omòplats.

Hem coincidit vàries vegades, a festes i trobades ocasionals, i també durant unes vacances d’estiu a Mallorca, però mai hi he parlat... crec.

Aquesta vegada som tretze en una casa rural que hem llogat entre tots, és la primera vegada que hi venim, està prou bé, al Pirineu, però hi fa un fred que pela.  No ha parat de nevar des del dia que vam arribar, ara en fa tres, just després de reis.

—Gent!!! —Sentim al Miquel cridant l’atenció. És el més gran i acostuma a portar la veu cantant. —S’està acabant la llenya, se n’ha d’anar a buscar al cobert que hi ha pujant la senda. Cap voluntari?

Tothom abaixa la mirada, és obvi que cap vol posar un peu a la neu. Són les sis de la tarda i no fa ni una hora que hem tornat d’esquiar. Estem baldats.

—Fem-ho a sorts. —Diu el Josep, el cosí de la Mireia.

—Hi he anat al matí, passo. —Diu ella. —Qui queda per anar-hi?

Jo no hi he anat encara, però no dic res. Els que si ho han fet, ho diuen i queden fora d’obligacions. Dels tretze, n’hi ha cinc que encara no n’hem portat: la Sara, el Manel, el grenyut, l’Alba i jo.

—Dos de vosaltres pilleu... hahaha... —diu el Miquel. Tots li riuen la gràcia. A mi no me’n fa gens. Porta una caixa de llumins a la mà, en treu cinc, a tres, els trenca el cap de fòsfor vermell, es gira, se’ls posa cap per avall entre els dits gros i índex, de manera que queden els cinc extrems que no ha trencat a la vista, vaja... ho farem a sorts i jo mai en tinc—. Va, agafeu-ne un cadascun i els dos vermells van a buscar llenya.

Primer l’agafa l’Alba, surt net... merda... després el Manel, res, també net. Miro a la Sara i al grenyut, la cosa pinta malament. La Sara dona una passa endavant, posa els dits a sobre d’un, es tapa els ulls amb l’altra mà i estira. Increïble! Surt net!!! No cal ser gaire espavilada per saber que només queden els dos amb punta vermella. El Miquel obre la mà i allà són, dos llumins sencers. Ens en dona un a cadascun. Ens mirem amb el grenyut, en té tan poques ganes com jo, i això que s’ha passat el dia al bar escoltant música i llegint un llibre de no sé què.

Agafo el meu i me’l poso dins de la butxaca. Ell hi juga fent donar voltes entre els artells, com quan els mags fan girar una moneda.

—David, hi saps anar? —Li pregunta el Josep al grenyut. Mira, ja sé el seu nom.

—No.

Té la veu més suau del que creia. Em mira.

—Tu hi saps anar?

—Crec que sí. Mireia, és per on vam passar el primer dia passejant, no? —li pregunto.

—Sí, sortint a mà dreta, pugeu uns cinquanta metres i agafeu un parell de paquets de llenya dels que hi ha preparats i torneu. Sobretot, no perdeu el paper amb el codi, que ens l’han de cobrar quan marxem. —m’explica mirant-me amb cara de pena.

—Val —diu el David, anant cap a la porta.

El segueixo, ens posem els anoracs, que tenim al rebedor i sortim cap a fora.

Fot un fred exageradament glacial.

El David es para abans de baixar les escales que donen al camí i em mira. Mai m’hi havia fixat, però, porta la barba incipient molt ben perfilada, té les faccions delicades i la mirada dolça.

—Què? Som-hi? —assenteixo fastiguejada —mira la part positiva, queden tres dies. Per estadística, ja no ens tornarà a tocar —diu somrient. I té raó, ara em sento millor.

Comencem a pujar pel sender que vaig seguir el primer dia, però avui neva i molt, quasi no veig el camí.

Devem portar uns vint metres i, de sobte, sentim cruixir una branca, mirem cap amunt. Al nostre costat hi ha un avet immens, una de les branques està massa carregada, segueix cruixint a càmera lenta, fins que cedeix del tot i cau estrepitosament sobre nostre, el David m’empeny i...

...CONTINUARÀ...

#byLady