Com una papallona

Escot papallona (la Lady - by Lady)

Porto més de mitja hora remenant pel vestidor i no m’agrada res del què tinc, de debò, quan estic així, em quedaria a casa, però no puc desaprofitar un sopar d’amigues un divendres a la nit, després de tant de temps! A més, no sé perquè m’hi capfico, si acabaré amb texans ajustats i una camisa.

Però vull variar, em posaré un vestit, sí! em poso un picardies negre que utilitzo de combinació, i vaig cap a l’armari. 

Ding!... Dong!...

Sona el timbre, qui deu ser? No espero a ningú. Segur que és el meu home, que s’ha tornat a deixar les bufandes per anar al partit, com sempre, i el nano ha rondinat, com sempre, i tornen plorant un i emprenyat l’altre a buscar-les, com sempre... i no obren la porta, sinó que truquen, com sempre... ufff... la rutina, com cansa...

Baixo les escales fins al primer pis, descalça, només amb el picardies negre, enfurrunyada, i obro la porta de bat a bat per renyar-los, com faig sempre, perquè així m’ataquen els dos a mi, fan pinya i marxen més contents... però, davant la meva sorpresa, no són ells... i em vull morir!

És en Robert, un company de feina, amb qui no tracto mai, i que aquesta tarda m’havia de portar unes claus de l’oficina per dilluns al matí, perquè visc de camí a casa seva, però creia que tan tard ja no vindria... dec estar enrojolada com un pebrot... no com ell, tan elegant, alt, porta uns pantalons “pitillo” gris marengo i una camisa blau cel arremangada pels canells, té els braços forts, sempre he pensat que és molt masculí, de semblant seriós, sota la barba  perfectament perfilada a les galtes, i pentinat desenfadat, pintat per unes canes que el fan molt interessant. Té la mirada intensa, d’ulls foscos, de les que et penetra fins al fons. Deu anar cap als cinquanta anys, o una mica menys, com jo.

–Hola– em diu, intentant mantenir la serietat, però els ulls li brillen i no pot reprimir un somriure encantador, mirant-me de dalt a baix i de baix a dalt, posant atenció a cada centímetre del què veu.

–Perdona, creia que eres el meu marit– em voldria tapar, però només puc creuar els braços i l’efecte és pitjor, els pits s’alcen quedant més junts. I me’ls mira.

–Doncs no em faria res ser-ho ara mateix...

Ara no sé si he entès el que crec que he sentit, però mirant-me com em mira, fixament, no en tinc cap dubte.

M’allarga la mà amb les claus, i quan vaig a agafar-les, ens enrampem, quin ensurt! Les claus cauen a terra i ens ajupim a la vegada, li poso la mà al damunt de la seva, i ens quedem així, a la gatzoneta, mirant-nos als ulls, emmetzinats per una mena d’atracció paralitzant durant uns segons. Diria que ara ens hem posat vermells els dos, somriem, estic coquetejant amb ell! No m’ho puc creure... ens aixequem i em dóna les claus, que deixo a la tauleta que tinc al costat.

Feia molt de temps que no em sentia així, com m’agrada aquesta adrenalina. Em poso els cabells darrera l’orella, decantant el cap, mirant-lo dolça... fa una passa cap a mi, reculo, tanca la porta i agafant-me per la cintura, m’arramba cap a ell. M’envolta la seva olor, un perfum car, suau, però intens.

–Puc?– el tinc a deu centímetres de la meva cara, no deixo de mirar-lo, li poso les mans a les espatlles.

–Sí...

I acostant el cap, em fa un petó, que li torno... ha estat molt sonso, per part dels dos...

–Robert, no sé...

–Ja, no ho hauríem d’haver fet, però no me n’he pogut estar, fa dies que et miro i, veig que em mires i, penso en tu de vegades i...– em deixa anar –ha estat un error, perdona...

–Sí... no... vull dir, que jo també penso en tu de vegades, però estic casada i amb un fill...

–Jo també tinc dona i dues criatures, però no m’omple.

–Ja... –Em començo a cargolar un ble de cabell amb el dit, i no me’n puc estar, vaig cap a ell i ens comencem a petonejar, com adolescents descobrint el primer petó.  

M’agafa pel cul i m’aixeca –Cap on?– l’indico fins al menjador, em deixa sobre la taula de vidre i ens seguim assaborint, tocant-nos com feia mesos que desitjàvem.

Passa les mans per les meves espatlles baixant els tirants del picardies, mentre ens mira reflectits al mirall de la paret que tinc al darrera, sembla que li agrada.

Abans de que em descobreixi els pits, l’aturo –Espera... et juro que et tinc moltes ganes, però així de cop... estic confusa...

–Normal... parem?– traga saliva i espera, impacient, molt impacient, en té tantes ganes com jo.

–Ostres... no...

–Et proposo una cosa... –agafa aire i segueix parlant– i si ens posem un límit?

–Què vols dir? Com, que no hi hagi penetració?– ric per dins.

–Per exemple... només sexe oral.

Somric –però això no excusa el que estem fent– em posa nerviosa.

–Ho sé, pèl-roja– passa els dits pels meus cabells –però ja no podem desfer el què em fet– em mira amb cara de pena... i em desfaig... és que està per fer-li de tot!

–Val– li dic –només sexe oral... res més...

–Res més?! Petons i carícies?– obre els ulls sorprès.

–Avui no... tu poses normes, i jo també– li dic segura alçant una cella.

–Ok... em controlaré, però costarà...

Sembla que la idea no el convenç gaire, però ara ja no em puc fer enrere.

Em posa la mà al clatell, proba de besar-me i veu que parlo seriosament quan li faig la cobra. Vaig a descordar-li els pantalons, però no em deixa, crec que hem començat una lluita de poders.

Encara subjectant-me, fa baixar el dit pel meu coll cap a baix, quan arriba a l’alçada dels pits s’atura...

–I menjar-te els pits?... Són com una papallona...

–No...– això sí que li fot, però obeeix i segueix baixant la mà fins a l’entrecuix.

Val la pena veure la cara que fa quan veu que no porto res a sota. I això m’escalfa. Mirant-me als ulls comença a jugar amb el meu sexe, estic a punt de dir-li que això no és sexe oral, però la veritat és que ho fa molt bé, i em deixo mimar pels seus dits.  

Tot el cos s’estremeix a cada moviment, treu la mà del clatell, em repenjo sobre la taula, tirant el cap enrere, i ens mirem pel mirall, fins que s’ajup, per menjar-me molt a poc a poc, sento com es mou dins meu, amb fam, tota jo tremolo, i estirant-me sobre la taula, el deixo fer, delitant-me, desitjant que no s’acabi, essent cada cop més intens fins a explotar, gemegant, agafada amb força a una cadira.

Ha estat genial! m’aixeco acalorada, tinc un pit descobert, ell m’observa mentre pujo el tirant del picardies, i em mira esperant la meva reacció, ara em toca a mi. Baixo la mirada cap als seus pantalons, està molt excitat.

–Vols anar al sofà?– n’hi senyalo un que té darrera seu, blanc com tota la casa.

–No, prefereixo el mirall...

–Aha... un moment...– agafo un coixí de sobre el puf i el tiro a terra, davant seu.

Li descordo la camisa, mmm... M’agenollo, i quedo a l’alçada perfecte, li començo a descordar els pantalons, mirant-lo, els hi baixo fins a mitja cuixa. Sento l’olor de la seva pell quan m’hi acosto, està molt trempat, no em crec que hàgim arribat fins aquí, i no sé perquè, però ho trobo bé... li llepo de baix a dalt, a poc a poc, salivant, mirant com em mira, calent, i obrint la boca, em dedico a ell, a donar-li plaer, sentint com respira accelerat, gemecs guturals, m’estic encenent un altre cop, però segueixo calmada, esperant que sigui ell qui demani, gaudint al ritme que necessiti, i mica a mica anem a més, sense pressa, jugant amb les mans, la boca, comença a perdre el cap, es repenja a la taula, i seguim així una estona, fins que em demana més, i accelero, ara amb la mà, se li tensa el tors, agafat fort a la taula, tancant els ulls, fins a deixar-los en blanc i escórrer-se generós sobre els meus pits.

Ens mirem com si haguéssim despertat d’una realitat paral·lela, jo de genolls mossegant-me el llavi de sota, ell amb la mà sobre el cap, sembla que ens ha tornat la vergonya, vaig un moment a la cuina per agafar un rotlle de paper i ens netegem, sobretot jo i la taula.

–T’he empastifat la papallona– diu amb un toc de timidesa.

–Ja veig ja– somric també dolça –hauràs de pagar penyora.

–Quan vulguis... mateixes normes? O podem negociar els pits?

–Podem negociar el què vulguis... hahaha...

I sense dir res, s’acosta i em roba un petó, jo faig la ofesa rient, però li acabo tornant.

Sé que demà me’n penediré, però ara vull jugar. Em fa sentir especial.

Un cop vestit, tot es refreda, una abraçada, un petó a la galta i marxa. L’esperen a casa.

Per un moment sembla que somiï, però torno directament a la realitat, em sento culpable, o no... no ho sé... vull pensar, fa temps que haig de pensar, però ara tinc un sopar.

Pujo corrents al vestidor, agafo uns texans, la camisa blanca, els botins de pell girada i un fulard en tons pastels i em preparo per passar-m’ho bé, tot i no saber on tindré el cap.

---------------------------------------------------------

Co-guionista @espiritudandy, moltes gràcies! ;-*