Petons de tardor (#FemXarxa)

Fa fred. Les fulles caduques cauen gronxant-se aleatòriament dels arbres, empeses pel vent que bufa rebel, juganer, aliè a la catifa multicolor que vesteix el terra, als meus peus.

Asseguda al banc, creuo la cama a l’alçada del genoll, movent la punta de la bota amunt i avall, observant a la gent que tinc al davant. La majoria, van atrafegats, caminant de pressa, sorruts… Em plantejo si saben que estan vivint sense viure, deixant passar un temps que, més endavant, lamentaran haver perdut... Com jo anys ençà… Mentre, prop del ‘pipican’, un gos es persegueix la cua donant voltes, fent un salt cada vegada que creu que l’atraparà, i somric divertida, just quan apareixes pel camí que voreja el llac.

Em mires dolç, diria que amb certa admiració, cofoi de que sigui amb mi amb qui has quedat, i m’enrojolo afalagada, aixecant-me, amb la bossa penjant del colze, caminant cap a tu, fins a abraçar-nos, besant-nos passionalment, oblidant la resta del món, només assaborint lentament les llengües, amb els ulls tancats, notant la calidesa de les boques de llavis pintats pel fred.

Em sento flotar, el cor batega nerviós, delirós, i m’aferro fort a tu, agafada al coll del teu abric, mentre les teves mans em recorren la cintura per sota del meu. En puges una cap al pit, però t’aturo, massa exposats al públic desconegut. Em mires, et miro assecant-me una mica de saliva sota el llavi inferior i, agafant-te de la mà, marxem cap a casa.

Caminem tres cantonades, pugem tres pisos i arribem a la porta. Respires accelerat, em poses contra la paret i segueixes el què has començat al parc, i em descordes els sostens per sobre de la camisa, noto el pes dels pits rebotant a l’alliberar-los, i la teva boca al coll, petonejant-lo, eriçant-me la pell, fent-me pessigolles al desbotonar-la descoordinat, ofuscat, la trempera et domina.

Sentim un soroll, sembla l’espiera del veí del replà. Treus la clau de la butxaca i obres la porta.

Un cop dins, no podem esperar, deixem caure els abrics a terra, ens baixem els pantalons, i repenjant-me al moble de l’entrada, em penetres vigorós, crido enriolada, calenta, i espero impacient la segona envestida, i la tercera… esgarrapo la fusta, tornant-me boja, desitjant-te més si és possible, i accelerant, em folles, subjectant-me pels malucs, més irracional a la meva ordre de: ”més!”.

A cada sacsejada, arrosseguem el moble cap al racó, fins que no aguanto més, i m’escorro tremolosa, de puntetes, prement fort els llavis del cony, provocant-te l’orgasme imminent, i omplint-me a batzegades, acabes repenjat al meu damunt, respirant flegmàtic per recuperar l’alè, sortint del meu interior, provocant l’últim calfred… mmm…

M’incorporo i, a mig vestir, ens besem amorosos, lentament, compartint aquest instant de felicitat, estimant-nos.