Diners i poder (#FemXarxa)

És difícil trobar parella, quan tot és un risc, quan només et volen pels teus diners, quan la teva vida és de les que, des de que neixes, no et pertany. De vegades, desitjaria que el meu pare no hagués tingut tant d’èxit amb els negocis, i jo no hagués heretat aquesta quantitat irrisòria de diners, que, per més que doni o reparteixi, segueix creixent desmesuradament. A més, des dels dos atemptats a la meva persona, haig de portar agents protegint-me allà on vagi, el que encara ho complica tot més.

En resum, ser una dona rica i poderosa, no m’ajuda a l’hora de buscar sexe i prou. O fas por, o no es poden acostar, o no t’agraden.

Fa dies, navegant per internet, vaig trobar un anunci d’homes de companyia. Per uns minuts, em va semblar ideal, vaig fantasiejar que podria ser la solució a la meva situació, però, mentre més hi pensava, més mala idea semblava, només el fet de passar tots els protocols de seguretat, ja era vergonyós, per ell i per mi, no cal que tothom sàpiga que vaig calenta i necessito una bona rebolcada, però a més, èticament, no ho trobo correcte, després de totes les vexacions que patim les dones, del tracte que reben les prostitutes, seria delirant fer el mateix.

Així que ja veus, aquí, a la piscina, llegint un llibre que no llegeixo, perquè no em concentro, faig ballar el cap, mentre un adolescent escanyolit, la neteja, com fa tres cops per setmana. És el fill petit del jardiner, el conec des de que va néixer, un bon nano, però ja podria venir un ‘tio’ de 35 solter i calent... mare meva, si que estic avorrida i necessitada. Haig de follar aviat!

Passen els dies, com sempre, sobrevivint a la rutina. Un matí, el meu xofer, en Leo, em diu que s’ha enamorat i que marxa a viure fora del país. Em sap greu, fa molt que el conec, un dels meus amics dins la bombolla selectiva en la que visc, l’únic amb qui puc parlar de filosofia i riure de qualsevol cosa. Però li envejo la llibertat de triar, i me n’alegro molt de veure’l tant feliç. L’enyoraré. Ara tinc 15 dies per trobar-li un substitut.

Cada dia en ve un de nou, després de passar tots els filtres del Sam i l’Àlex, els dos guardaespatlles que em protegeixen 24/7. La veritat, no creia que fos tan difícil trobar-ne un, i començo a penedir-me de que marxi.

Per fi és divendres per la nit, avui em vetlla el Sam, sé que li agrada demanar pizza de tant en tant. Quan hem arribat al vespre de la feina, mentre ell comprovava, com cada dia, que tot a la casa estigués en ordre, li he preguntat si se’n demanaria avui. Ha assentit salivant. M’ha fet riure, i li he demanat si me’n podria demanar una per mi, em ve molt de gust! I m’ha donat un fulletó amb el menú, perquè triés... al cap d’uns minuts m’he decidit per una pizza carbonara amb ceba. Només d’imaginar-la, també salivo.

Mentre arriba la comanda, m’estic amb ell a fora del rebedor, parlant de tot i de res en especial, de fet, no en sé gairebé res, és molt introvertit. I li respecto.

Sona l’intèrfon, és el de les pizzes. Obrim la tanca principal.

Llavors, veiem un cotxe apropar-se a tota velocitat pel camí que porta a la casa, el Sam em fa entrar, es posa dempeus i amb la mà a la cartutxera davant de la porta, espera tens a descobrir què passa. Jo, darrera el vidre antibales, observo nerviosa. Quan reaccionen així, em fan patir, mai entendré que per no morir jo, pugui morir un altre; només desitjo que mai passi, no sé com ho afrontaria, és del tot il·lògic.

Noto l’esquena rígida, em suen les mans. El cotxe, un Mercedes negre de vidres tintats, frena de cop, fa quasi un trompo, i s’atura, provocant que el Sam tregui l’arma i l’apunti, acostant-s’hi cautelós pel darrera, però ferm. Tot ha passat molt ràpid. Li demana que surti del cotxe a poc a poc. L’altre obeeix, primer veig dues caixes de pizza en una mà, i l’altre aixecada, després, una gorra groga i un noi sortint del cotxe. Per la seva expressió, diria que no entén res.

El Sam li fa deixar les caixes sobre el cotxe, l’altre es queixa, diu que estan calentes i el cotxe acabat de rentar, però ho fa a desgana i es repenja amb els avantbraços al vehicle. El Sam el palpeja buscant armes, mentre ell, em descobreix observant-los. Somric nerviosa. És alt, no és guapo, però sí molt atractiu, té cara de noi entremaliat. El Sam desa l’arma, em saluda amb el cap, no hi ha perill. Quan obro, estan parlant. Els miro amb els braços creuats, escoltant la conversa, el Sam li diu que no és normal que un repartidor de pizzes vagi amb aquell cotxe, ell respon que és xofer, però que el seu cosí, el propietari de les pizzeria, tenia molta feina i aquesta nit li donava un cop de mà.

Ara que hi penso, sí que té un deix italià, per com gesticula quan es mou, quan parla, com m’ha repassat en descobrir-me rere el vidre, i m’agrada.

–Hola. –Saludo intrigada. –Ets xofer? –El Sam em mira dient que no amb el cap, em coneix, ja fa un any que treballa per a mi, i sap que quan se’m posa quelcom a la testa, ho vull, i ara vull aquest xofer, és com una torbonada d’aire fresc a la meva rutina. El noi assenteix. –Però xofer particular? N’estic buscant un que treballi exclusivament per a mi. –Alça les celles rialler. –Lliurant quasi totes les nits i dos caps de setmana al mes.

–Laia, no sé si és una bona idea, deixa que comprovem antecedents abans de decidir res. –Em demana el Sam obrint els ulls com taronges. Respiro pensativa, recargolant un ble de cabells amb els dits.

–D’acord, però agafa-li les dades, m’agradaria que fes la prova... ara a menjar, que es refredaran les pizzes! –El noi somriu i li dona una targeta al Sam, junt amb les pizzes, abans de marxar a tota llet, tal i com ha vingut.

Ufff... no hauria de contractar a algú que m’atrau així, però ja som tots prou grans, a veure què passa.

El Sam ve cap a mi amb les dues pizzes, me’n dona una. –Laia...

–Sam... –Li responc entornant el cap coqueta. –Com es diu?

Mira la targeta, em mira a mi. –Paolo.

–Mmm... Paolo... –I agafant la pizza, faig un moviment sexy de malucs exagerat i torno a entrar. Mentre, ell, em segueix, es posa la targeta a la butxaca de dins de l’americana, i comença a salivar pel sopar, anant cap a la cuina.

Surto a la galeria que dona a la piscina, on hi tinc la barbacoa, agafo unes tisores, tovallons i una cervesa ben freda, i prenent un tros de pizza, l’assaboreixo pensativa, imaginant al Paolo.

Friso, perquè vingui a fer la prova, tot i les reticències del Sam.

(...)

Ha passat quasi una setmana, és dijous pel matí. Estic asseguda al sofà que tinc al vestidor, mirant la roba, no sé què posar-me, avui em quedaria al llit llegint i menjant gelat de festucs i xocolata... vaja.. deu faltar poc, perquè em vingui la regla. Al final em decideixo per un vestit jaqueta, de pantaló ample color bordeus i un top, amb frontal de camisa, de color crema, remarcat amb botins plans i bossa de color negre llis, també unes arracades llargues d’or blanc amb tres perles caient en fila. Una mica de perfum i poc maquillatge.

Quan entro a la cuina, per apuntar un parell de coses a la llista de la compra, hi trobo a l’Àlex, em saluda amb el cap, eixugant-se la boca amb un tovalló, mentre acaba de mastegar l’últim bocí d’entrepà que tenia al plat.

–Bon dia, i bon profit... no corris, no tenim pressa – li dic tornant la llibreta al calaix.

–Bon dia –Respon amb la boca mig plena, engolint-t’ho de cop. –Bé, m’ha dit el SAM que aquest matí a les 10h00 tens una reunió amb un pizzer per la feina de xofer.

–Ah... doncs, res, marxem quan acabis el cafè, vaig a dalt a buscar uns papers que m’he deixat i t’espero al cotxe.

Per un segon, penso en canviar els botins plans per uns amb tacó alt, però passo, vaig molt més còmoda així, i sense pressa, camino cap al cotxe, buscant el necesser de maquillatge que porto a la bossa, per retocar-me el pintallavis.

(...)

Un cop a la oficina, reviso l’agenda i espero el moment de l’entrevista. Arriba 10 minuts abans de l’hora prevista. La mireia l’anuncia, mentre obre la porta i el fa passar. Mare meva!

Tenia la imatge de divendres passat a la nit, amb la gorra, la tensió del moment per les presses, però ara que el tinc dempeus al meu davant, vestit de negre, amb corbata i una camisa blanca, els cabells, escalats, quasi fins a l’espatlla, d’un castany daurat, i els ulls verds fosc captivador, sembla un altra persona.

–Hola, seu si et plau... –Li dic oferint-li una de les dues cadires que hi ha davant del meu escriptori. S’acosta, seu i creua una cama repenjant el turmell sobre l’altre genoll, passant-se la mà pels cabells, que tornen a caure viciats cap als seus ulls, que, ara, brillen divertits. Està tranquil, tirat enrere com si estigués prenent una cervesa en una guingueta de la platja. Per mi, que creu que no li donaré la feina. S’equivoca, ha passat el filtre dels guardaespatlles amb la conducció i antecedents, i jo només el vull per mirar-lo... hehe...

Ho veu a la mirada, com m’enrojolo quan em mira, i descordant-se un botó del pit, es tira endavant i em pregunta: ”Laia, em pot dir què vol de mi?”

El cor se m’accelera, està lligant, i m’encanta! –Encara no ho sé segur.

–Compti amb mi pel què calgui. –Em diu carregant les paraules amb tota la sensualitat que li és possible, i sí, noto com mullo les calces, excitada... m’agrada molt!

M’aixeco, em poso dreta al seu davant, asseguda a la taula, ell no es tira enrere, té la cara a l’alçada dels meus malucs, alça la mirada repassant-me de baix a dalt, s’aixeca i posant una mà a cada costat sobre la taula, em posa a prova, estic nerviosa, m’escuro el coll subtilment, empassant saliva, tirant el cap enrere, notant el seu nas resseguint-me la clavícula fins a sota l’orella, olorant-me, just abans de separar-se i tornar a seure a la cadira, com si res; excepte el semblant, ara més seriós, més excitat, però no menys juganer.

Ara sóc jo, qui s’atansa cap a ell, i repenjant les mans als braços de la seva cadira, li deixo veure l’escot, els sostens negres amb blonda bordeus. Respira accelerat, dubta de què fer, vol la feina, és una prova més? I resta quiet, esperant, mentre acosto els llavis a la seva orella i li xiuxiuejo: “la feina és teva...”, i torno al meu lloc.

Juraria que ha trempat, els pantalons no ho poden ocultar, ell es corda l’americana i es posa dempeus.

–Res més Senyora?

–Sí, prefereixo que em tutegis, tots ho fan. Per la resta, comences la setmana vinent. –Em mira satisfet. Premo el botó del meu telèfon de taula per parlar amb la Mireia. –Escolta, el Paolo comença dilluns, informa a RRHH que hi anirà per signar el contracte. Si et plau, indica-li com anar-hi. Merci. –I penjo.

Restem uns segons mirant-nos, l’atracció no baixa, el meu cos i el meu cap no van a la par, sóc la seva cap, no m’hi puc embolicar, però el meu cos se’l vol follar amb totes les forces. I em ve molt de gust jugar amb ell, sé que no em decebrà.

–Bé, Paolo, ara quan surtis, la Mireia t’indicarà com anar a RRHH. –Segueix mirant-me intens. –Para... m’estàs posant nerviosa.

–Ho sé... –Cavil·la, uns segons, com dir el què pensa. –Si treballo per vostè... per tu... et podré follar?

No crec el què m’acaba de dir!!!... Ara mateix, saltaria per sobre de la taula i me li tiraria al coll. Però el meu cap i cos no van a la par.

–No seria el més correcte, no creus? –Començo a moure la cama nerviosa sota la taula.

–No t’he preguntat això...

Penso una mica les opcions. –No, no podrem fer-ho. –Sento al meu rostre la decepció de la realitat, sé que ho llegeix als meus ulls, la tristesa de la soledat rodejada de gent.

–Val, doncs, si et sembla bé, signo dilluns a primera hora.

–Perfecte, com et vagi millor, però no te n’oblidis abans de començar.

S’aixeca i comença a caminar cap a la porta –No pateixis, a primera hora seré a RRHH... Ah!.. i demà al vespre sopem junts, haig de veure què amagues sota les calces... –i tanca la porta al seu darrera.

Trigo un minut a processar-ho tot. Respiro accelerada, pensant en els pros i contres, però m’excita.

La resta de la jornada, no n’encerto ni una, estic desconcentrada, o millor dit, concentrada en demà a la nit, per fi una cita calenta!!! Faig un mos ràpid i pujo al llit a masturbar-me, el cos m’ho demana!

(...)

Ja és divendres al vespre. Ahir em va costar molt dormir, tot i estar relaxada i satisfeta. I el dia se m’ha fet mooooolt llarg.

Tornant cap a casa, converso amb el Leo, en uns dies marxa, i m’encomana la il·lusió amb la que fa plans, content, convidant-me al casament. Com el trobaré a faltar!

Quan arribo a casa, és tard. Busco a l’Àlex, serà amb mi aquest cap de setmana. No és a la cuina, ni el veig per la zona de la piscina, vaig cap al garatge i el trobo a la oficina amb el Sam, on hi ha totes les pantalles, sembla que estan sincronitzant una de les tabletes que sempre porten al damunt.

No els vull distreure, i pujo directament a la cambra, per dutxar-me i vestir-me per a la cita!

Un vestit de tirants amples, amb una americana de lluentons negres i sabates color fúcsia amb el tacó platejat, com la bossa i les arracades de botó brillant. M’alliso una mica el serrell i poso rímel i ombra d’ulls lila fosc.

Torno a baixar cap al garatge, ara només hi ha l’Àlex. Quan em veu, no pot evitar repassar-me de cap a peus.

–Hola, què et sembla? –Li pregunto giravoltant divertida. Però no li fa gràcia. – T’ha dit el SAM que...

–Sí... –Em talla sec– n’hi ha que tenen sort. –Respon recelós, tornant a fer atenció a uns papers que té a sobre de la taula, que ni llegeix.

Està clarament gelós! No sé què dir-li, no m’ho esperava ara. Però m’afalaga, sempre m’ha caigut molt bé, i està bo, té un aire ‘Keanu Reeves’ a Speed, que el fa molt sexy, tot i que estava convençuda de que jo no li agradava fins a aquest punt.

–No sé què dir...

–I jo he xerrat massa. –Diu sorrut. I em fa molta gràcia, no pot dissimular com n’està de molest.

–I ara què? –Li pregunto, creuant-me de braços, just quan sona l’intèrfon de l’entrada, és el Paolo, el deixa passar. No puc enretirar la mirada de l’Àlex, que marca les mandíbules prement les dents i, agafant el comandament de la porta del garatge, la puja. Podem veure com el cotxe arriba fins al davant de la casa i ell baixa, encaminant-se cap a nosaltres. Porta una rosa vermella a la mà i gomina aguantant-li el cabell cap enrere. Va força elegant, tot de negre amb una corbata rosa, com el mocador de l’americana, sembla de la màfia. Tantes expectatives durant dos dies i ara l’Àlex... ostres!... No vull deixar la conversa així, i menys si hem de sortir els tres.

Deixa el comandament sobre la taula, s’aixeca i se’m queda mirant fixament. –Laia... Queda’t amb mi aquesta nit. –Em demana entornant els ulls dolç.

Mare meva!!! Com he arribat fins a aquest punt???!!!

El miro incrèdula, llavors, miro al Paolo, que em somriu seductor, repassant-me sencera. Torno a mirar l’Àlex, pot ser un problema. Joder! Jo només volia follar! Dubto de tot... Me’ls follaria als dos... M’estic posant nerviosa, haig de triar...

Agafo aire i... 

(seguirà)

#byLady