Rebaixes d'hivern (#FemXarxa)

És un dissabte assolellat a Barcelona. Noto l’aire fresc acaronant-me la cara, mentre passejo baixant per Passeig de Gràcia cap a plaça Catalunya. M’han regalat una bossa de mà que no m’agrada i vull canviar-la a les rebaixes.

Quan entro per la porta principal dels grans magatzems, l’escalfor de l’aire calent, que baixa del sostre, em despentina el serrell i per un segon no veig res, el temps suficient per entrebancar-me amb el primer esglaó, topar amb una altra persona, que m’agafa fort del braç, perquè no caigui, i notar els batecs del cor, que em va a cent per l’ensurt. Amb els dits, em pentino els cabells castanys cap enrere i obro els ulls. Al meu davant, encara subjectant-me pel braç, hi ha un noi d’uns trenta i escaig, de cabell bru i ulls clars, vestit casual. Per la cara que fa, crec que tampoc s’esperava que li caigués al damunt.

–Estàs bé? –Em pregunta interessat, mirant-me de dalt a baix.

–Sí, gràcies, és que sóc una mica maldestre –Responc somrient avergonyida, mentre m’incorporo i em poso bé la jaqueta. Ell ja no em subjecta, però em distrec amb el seu perfum quan s’enretira i no puc evitar mirar-li la boca, el meu punt flac, el primer que sempre em captiva i, aquesta, ho fa de totes totes, posant-me nerviosa. –Bé.. adéu... –Li dic, girant-me de cop i marxant cap a la secció que m’interessa. També diu adéu, però no li faig cas i segueixo el meu camí entre la multitud.

El centre comercial està ple de gom a gom, de gent buscant ofertes i gangues de les rebaixes d’hivern. Sincerament, a mi, m’atabala tant de xivarri, els cartells fluorescents amb descomptes penjant per totes bandes i aquesta sensació de calor o d’ofec que m’incomoda. Em trec la bufanda i respiro per canviar el xip, hi estaré una estona encara, més val que me’n faci a la idea.

No trigo ni vint minuts en escollir una altra bossa, amb una nansa més llarga, per poder-la portar creuada per sobre de l’abric, i aprofito per posar-hi a dins la que porto de casa i així estrenar la nova.

Vaig caminant lentament, fent cua per arribar cap a la porta de sortida. En una de les aturades, perquè passi gent que em creuo, quedo davant d’un aparador de rellotges. Jo no en porto, però de sempre m’han fet gràcia els que són molt grans, amb tres esferes per posar diferents horaris i, si són amb blaus metal·litzats, amb llunes i sols que indiquen el cicle lunar, encara més. Llavors, sento una veu per sobre de la meva espatlla.

–Aquests ja no es porten, jo, miraria aquells de la cantonada, fan més per a tu. –Quan em giro, me’l trobo a ell, el meu salvador de les escales. El miro sorpresa, faig un cop d’ull cap a la cantonada, hi ha una vitrina transparent, plena de rellotges amb circonites de diferents mides i colors, i el torno a mirar, encara somriu, és guapot.

Una noia li passa per darrere amb presses i l’empenta cap a mi, quedant a pocs centímetres de la meva cara, prement el tors contra els meus pits. Intento recular, però tinc l’aparador al darrere, i em poso vermella com un pebrot. Ell també una mica a les galtes. Aixeca les celles i s’enretira tan aviat com pot. –Perdona...

–No passa res, no ha estat culpa teva. –Assenteix complagut.

–Sembla que ens tornem a trobar. Em dic Marc.

–Hola, jo Laia. Un plaer. –Ens fem dos petons i sento l’atracció com m’impulsa a fer-li un petó a la boca, increïble! Intento aturar-me, no sé què em passa, però si ni el conec!!! Ell s’està enretirant i jo m’hi vaig apropant, la seva cara és de confusió, penso que potser té parella i això sí que em frena, m’aturo, ell també, noto com el meu cos es comença a relaxar i, com si estiguéssim sincronitzats, ara és ell qui m’acarona dolç i em besa, reactivant el meu instint. Li torno el petó, càlid, amb les boques tancades, però prement fort els llavis, reprimint una emoció intensa, que ens comença a dominar i, com si fes anys que ens coneixem, ens deixem portar, obrint les boques, jo amb els ulls tancats, notant com les llengües es troben i lentament, comencen a jugar. Se m’enterboleix la raó, ja no penso clar, el cos, cada cop més calent, s’estremeix en notar les seves mans baixar fins als malucs, i jo, pujar les meves fins a rodejar-li el coll, acabant abraçats contra l’aparador. No passa un bri d’aire entre els dos, puc notar la seva trempera emergint lentament, endurint-se contra la meva cuixa, el petó és tant intens que em falta l’aire, sotmesa sota seu, amb prou feines em puc moure. Li dono un copet a l’espatlla i s’enretira. Li ha canviat el semblant, em mira intensament seriós, excitat, tant meravellat com jo del què acaba de passar.

–Vaja... –Dic, mentre recupero l’alè. I amb compte, m’asseco, amb l’anvers del dit índex, la saliva que encara tinc sota el llavi.

–Això dic jo... vaja... –I somriu encantador, diria que s’ha enrojolat i tot. Mira al seu voltant, de cop sento altra vegada el xivarri que havíem silenciat durant el petó. –Em vols acompanyar a buscar un objectiu per a la càmera de fotos?

–Sí, jo ja marxava cap a casa, però tinc el dia lliure, m’agradaria molt. –Accepto encantada, no vull marxar ara mateix, el vull conèixer millor.

Ens passem la resta del matí entre trobar el seu objectiu i, després, buscant unes botes per a mi, que no pensava comprar i que, al final, no compro, però ha valgut la pena per l’estona que em passat plegats, enriolats, juganers, robant-nos petons, fins i tot hem caminat agafats de la mà com si res, tot una mica surrealista, però ha passat i m’encanta!

Llavors, miro cap al final del passadís i se m’acut una idea, potser esbojarrada, però m’és igual, l’agafo de la mà i quasi arrossegant-lo, agafo uns pantalons d’una burra i entro a un dels emprovadors. Ell mira cap a totes bandes i entra al meu darrera, tancant la porta i passant la balda.

Penjo els texans en un dels penjadors i em poso contra la paret, ell es tona a posar com abans a l’aparador, però ara li veig l’esquena emmirallada a la paret d’enfront, en un mirall enorme que va del terra fins al sostre, i veure com es mou arrambat a mi, em posa molt calenta. Em passa la mà per sobre la faldilla, resseguint el maluc, fins a l’entrecuix, gemego, estic nerviosa, però separo més les cames.

–No portes pantis... –Balbuceja a cau d’orella.

–No, són fins a mitja cuixa... –Esbufega intens, mentre els seus dits perfilen la goma de les calces, separant-la per ficar-s’hi a sota, els noto freds, ell la meva escalfor, que el fa tremolar. –No acostumo a fer això, no em reconec... –Però no puc acabar, em besa, i corresponc, ara més afamada que abans, devorant-nos les boques intensament, mentre posa els dits entre els meus llavis, que separa, trobant la humitat que està provocant.

Gemego fort, amb l’altra mà, em tapa la boca i em mira fixament, sense deixar de masturbar-me, fent cada cop més pressió, provocant un calfred rere l’altre que em recorren el cos, m’agafo a ell, les cames em fan figa, començo a tremolar, ell respira accelerat, i de cop... piquen a la porta, ens quedem quiets, excepte els seus dits, que no paren de moure’s. –Escolteu, hem vist per la càmera que heu entrat els dos al provador, no ho podeu fer, sortiu si us plau. –Sentim la veu d’un home a l’altre costat de la porta. Jo miro al Marc, li dic que no amb el cap, no em puc quedar així, li suplico amb els ulls que acabi, o faci alguna cosa.

I llavors el Marc parla. –Sí disculpi, és que m’havia de punxar insulina, perquè m’estava marejant i necessitava un lloc tranquil. Ara sortim. –Li diu convincent.

Pel silenci que hi ha, segur que l’altre dubte. –Ja... bé... val... no trigueu. –Li respon reticent, però marxa.

Sentim les passes allunyar-se, quan comença a friccionar els dits pressionant més fort, accelerant-los, tanco els ulls, les cames em tremolen.

–Ara et follava... –Em deixa anar com si res, estic tant calenta que li diria que sí sense pensar-ho, si no fos perquè penso, i li faig que no amb el cap. –Queda pendent... –Assenteixo. I perdo el cap, els seus dits tenen el control, tanco els ulls i deixo que l’orgasme m’envaeixi, esclatant a la seva mà, que subjecto amb la meva, intento enretirar-li, però té més força i segueix, provocant rèpliques suaus, que em fan tenir petits espasmes cada cop que prem el clítoris, el miro suplicant, i sense treure-la, es queda quiet, mirant-me fixament, em destapa la boca i comença un petó lent, tendre, encara tinc el cap enterbolit, la suavitat de la seva llengua em conforta, i juguem de nou, obrint les boques al màxim, ficant-les tant com podem, em penjo del seu coll, ell es repenja sobre meu, noto tot el cos fusionat amb el seu, i com baixa més la mà sota les calces, fins a ficar un dit al cony, gemego, el cos se’m tensa, estic de puntetes, i comença a pressionar des de dins, mentre amb l’anvers del dit gros fricciona de nou el clítoris, al ritme de les llengües, noto els batecs del cor al cony, i un calfred continuo resseguint-me el cos, no sé quin dit m’excita més, però els dos junts, em porten a un altre estadi, no puc obrir els ulls, noto com les parpelles es tanquen amb força, una corrent per tot el cap, ell segueix lentament, les cames em tremolen molt, estic totalment anada, amb el cos petrificat, sentint com el segon orgasme espetega al meu cervell, i perdo el sentit per uns segons, perquè quan obro els ulls m’està subjectant per sota els braços, amb un somriure triomfant. Mare meva, ha estat brutal!!!

Em sento feliç, no puc parar de somriure, estic al·lucinant amb aquest noi, no me’n sé avenir de tot el què estem fent.

M’assec en un tamboret que hi ha al racó. Ell s’agenolla al meu davant i em besa dolç.

–Estàs bé? –Pregunta acaronant-me.

–Joder, ja et dic jo que sí... –Responc somrient, enrojolada.

–Hem de sortir d’aquí.

–Un minut, no sé si puc caminar, encara em tremolen molt les cames. –Explico tímida.

–Ah... val... –I agafant la seva motxilla, l’obre i en treu un kit d’insulina. –No he mentit del tot... hehe... Però ara hauré d’anar a menjar alguna cosa, que em noto fluix.

–Creia que li havies dit una ‘trola’... et punxes ara? –Dic preocupada, no sé què es fa en aquests casos.

–No, aguanto, tranquil·la. –Respon amb una normalitat que jo no entenc, això vol dir que està bé o no? Ara no m’ho esperava i, de cop, sento una preocupació per ell que em sorprèn, un sentiment de protecció i patiment que no havia sentit mai per a ningú. I em passa la idea boja de que m’he pillat d’ell, però no pot ser... –Què penses? Sembles abstreta. Jo estic bé eh! Ho tinc controlat...

–Sí, sí, res... coses meves... –Li dic, traient ferro a tot plegat. –Ja puc caminar... Anem?

M’aixeco, posant-me bé les calces i la faldilla, i m’agafa per la cintura, em mira fixament als ulls, els seus brillen intensos.

–Saps què? Ets tu... ho sé.

–Sí, ho sóc, i tu també... molt estrany tot plegat. –Li responc, donant per fet que estem fets l’un per l’altre, tot va molt ràpid, més del que puc assimilar. Assenteix i ens besem una altra vegada, ara més dolços.

Quan sortim, el vigilant està al final del passadís, esperant a l’entrada dels provadors, el Marc li ensenya el kit d’insulina i l’altre li pregunta si està bé, si li cal res, ell respon que no, que està bé i ens allunyem agafats de la mà.

–Marc, anem a dinar, que em fas patir, i de pas aniré al bany, tinc les calces ben xopes.

–Ufff... No em diguis això que trempo.

–Hahaha... no hi he pensat, perdona. Primer dinar i carregar piles i després, ja veurem cap on ens porta el destí.

–A mi a una dutxa freda... –Diu posant-se bé la trempera amb la mà a la butxaca.

–Crec que no et caldrà si fem la migdiada junts. –Ofereixo, guinyant-li un ull. Es queda amb la boca oberta.

–Ara sí que aquest ha passat a ser el millor dia de la meva vida... hehe...

I marxem del xivarri, decidint què menjar per dinar, sense deixar-nos anar de les mans.

FI

#byLady