Petons de purpurina (#FemXarxa)

Des de Nadal, que estem preparant la rua de carnestoltes amb el grup de teatre. Un dels esdeveniments més importants del poble i també per a nosaltres, que ens ho passem molt bé!

A més, el Joan, fa quinze dies que és de viatge per feina i torna avui, just per a la rua. Ell mai se la perdria o els del grup, sobretot en Marcel, el seu millor amic, no li perdonarien. I jo em moro de ganes per abraçar-lo, des de que ens vam casar, em costa molt dormir sola i, dues setmanes sense ell, s’han fet eternes.

Aquest any, per unanimitat, es va votar representar la pel·lícula d’Aquaman, perquè el germà del Marcel, el Ricard, s’hi assembla molt i feia tres anys que sortia a la rifa, però no guanyava. Així que, com que sóc la maquilladora i perruquera, a part de portar tota la setmana pentinant a mig poble al meu centre de bellesa, avui, porto tot el dia pintant de blau i verd a sirenes, sirenos i peixets, fins i tot la Jana de tres mesos, que hi anirà amb cotxet, bé, avui serà una ostra gegant i, ella, una perleta preciosa. Ha quedat molt cuqui.

Per sort, fa uns anys, vaig descobrir com barrejar purpurina amb una base suau de maquillatge i agafant la pistola petita de pintura del taller del Ricard, que només faig servir jo, els vaig pintant a tots, aquest febrer serem quaranta-sis peixos! Els cobreixo els ulls amb discs de cotó fluix i, en mig minut, fan una transformació espectacular! I encara humits, la Rosa i la Mercè, els acaben de maquillar els ulls i la boca amb purpurina.

Just quan estic acabant l’últim, el Joan entra per la porta. Fa cara de cansat, però content, no s’ha afaitat ni un dia, la barba li cobreix totalment les galtes, perfilant-li la boca de llavis molsuts i, com que ja portava els cabells una mica llargs, tinc marge per caracteritzar-lo diferent del què pensava.

Els del grup, el van saludant, petons, abraçades, però ell em busca, li veig al semblant sorrut, amb un somriure complaent cap a la resta, però alça la barbeta, escodrinyant amb la mirada cada racó entre la gent. Finalment, em veu, dreta al fons de la sala, al costat de la butaca que he portat per a maquillar. Porto una faldilla texana fins a mitja cuixa, una samarreta blanca amb la cara d’Albert Einstein traient la llengua, les bambes platejades i el davantal negre a sobre, amb les butxaques plenes de pinces i raspalls. I els cabells llargs, mal recollits amb una goma al capdamunt, més aviat despentinada. Em somriu. Tot i que un li colpeja l’esquena i la Sandra li fa dos petons, no apartem la mirada fins que el tinc al davant i, fent desaparèixer el món, l’abraço amb força, petonejant-li la cara, la barba, la boca, mentre em rodeja per la cintura amb els braços i m’alça fins que no toco de peus a terra. No puc deixar de besar-lo, enyorava tant la seva olor, la seva boca, el seu cos,...  

Els que tenim pel voltant, comencen a victorejar i a cridar a l’uníson que ‘anem a un hotel’, els joves més esverats i, els grans, enriolats, dient que a ells ja no els passen aquestes coses. Les seves dones, els responen que els passaria si les aixequessin com a mi, i ells, se’n mofen, dient que els caldria una grua... Hahaha... estan xalats!

El Joan em deixa a terra i ens mirem rient per les bestieses que segueixen dient.

—Hola... —El saludo amorosa. —Sembla que en lloc de quinze dies de feina, has estat un any a una illa deserta. Hehe...

—Hola maca... Calla, calla, he anat de puto cul tots els dies i em feia mandra, vaig molt malament?

—No, però un altre dia te la retalles una mica amb les tisores, però és igual, ja estàs aquí!!! —Exclamo contenta. —Escolta, em deixes que et maquilli de dolent?

—Fes el què vulguis, però porto una disfressa dels bons.

—Ostres sí... val, però et pentino amb els cabells cap a munt. Treu-te la roba que et pinto. —Em mira rialler mentre es descorda la camisa i es treu el pantalons de pinces i els mocassins, quedant en bòxers. Li dono les crocks, que li he portat de casa amb la roba de recanvi per després anar al sopar i li pinto el tors, fins on van els pantalons d’escames, primer l’esquena, que se li asseca, mentre li pinto el davant. Després, seu a la butaca, perquè el maquilli, les altres saben que, normalment, el maquillo jo, sol ser sempre l’últim. Em deixen les purpurines i la laca facial per fixar el maquillatge al meu costat i surten a fer un cafè abans de la comparsa.

Mica a mica, es va buidant la sala, tots van marxant cap a vestuari. Si no hi ha res de nou, a part d’algun retoc abans de la rua, jo ja no haig de fer res més.

El silenci va guanyant a la disbauxa.

—Com tens les cames? —Em pregunta, passant els dits per la cuixa.

—Estic feta caldo, ha estat una setmana intensa al saló i, avui, tot el dia dreta, em fan mal fins i tot els talons.

—Vine, seu a sobre meu.

—Doncs no et diré que no. —Li agraeixo, mentre em poso a sobre seu, de cara a ell, amb les cames penjant a cada costat. Descordo uns quants botons de la faldilla, per poder obrir-les bé, trec els raspalls del davantal, que se’m claven a la panxa i els deixo a la tauleta amb la purpurina.

—Mmm... portes les calcetes de cotó blanc... —Diu com si fos un nen entremaliat, mentre puja la mà per la cuixa. —Les puc veure... se’t marquen els llavis... no saps les ganes que tinc d’amorrar-m’hi.

—M’ho puc imaginar. —Somric. —Tot i que el sexe telefònic ha estat molt bé, enyoro les teves mans... bé, ho enyoro tot... —Ho acabo de dir i noto la trempera endurint-se sota meu, ell en calçotets i jo en calces... mare meva! —Joan! —Xiuxiuejo alarmada. —Fes el favor!

—Això intento, fer-te un favor... —Té la mirada intensa, té ganes de marxa, la mare que el va parir! Miro cap enrere, no hi ha ningú, no l’han sentit. —La vols saludar? —I es mira el membre.

—No... va, deixa que et maquilli. —Li dic sense poder evitar mirar entre les meves cuixes, com la trempera vol sortir pel tall dels bòxers, tibants, obrint-se sols, fins que treu el cap. Miro al Joan als ulls, està calent i jo ja fa dies que també, però aquí no podem.

El Joan, amb un dit, enretira les calces cap al costat, i el passa entre els llavis, estic humida, els ulls li brillen, però no fa res, espera a que jo decideixi i a mi m’agrada tant o més que a ell. Miro cap a totes bandes, no hi ha ningú, repenjo els peus a la base de la butaca i aixeco prou el cul, perquè se la tregui pel forat i l’aguanti trempada cap amunt, perquè m’hi assegui a sobre. Ufff... Tremolo al notar-la a dins, ell, s’agafa als braços de la butaca, dissimulant de la pitjor manera possible. —Vols fer el favor de no fer cara d’estar follant?

—I quina cara vols que faci si estem follant? —Em fa riure com ho diu, està tan calent que ni parla bé. —Jo controlo vigilant cap... ufff.. a la porta... ufff... —Respira accelerat.

—Ok, jo cap a la finestra. —Responc, mentre començo a pujar i baixar, fent força amb les cames.

No triguem gaire a estar encesos del tot, però quan estem a punt per acabar, s’obre la porta. Miro al Joan, té els ulls tancats, li pico al braç, ni ho ha sentit, vaja espia està fet! Quan els obre, somriu, em giro, és el Marcel.

—Ei, tio! Que m’han dit que havies arribat i... —Però no segueix, ens mira estrany, obre els ulls com taronges, es posa una mà a la cintura i amb l’altre ens assenyala. —ESTEU FOLLANT??? Fas cara de follar, tio!!!

—Ho veus, t’ho he dit... merda Joan! —Em mira perdut, està rebent per totes bandes, noto com destrempa... no, no, no... premo els llavis del cony, però... no hi puc fer res, ja s’ha desconcentrat.

El Marcel s’està descollonant a costa nostra i això no ajuda. Jo em voldria morir, però hi tenim prou confiança per engegar-lo a la merda si cal. El Joan es recupera.

—Marcel, collons, fot el camp, ens veiem al sopar.

—Ara me l’hauré de pelar o trobar una novia aquesta nit. Això no es fa! —Diu mentre marxa rient cap a la porta, que tanca al seu darrera.

Miro al Joan, està vermell, però riu, li ha fet més gràcia que a mi que ens enxampés el Marcel, que ara veig passar per la finestra rient sol. Quin parell de tanoques!

—Saps, primer m’ha tallat el rotllo, però m’ha posat que ens pillés. —Em diu, mentre noto la trempera endurint-se de nou dins meu.

—Doncs a mi m’ha refredat. —Responc acaronant-lo.

—Ja estàvem a punt, va Marga, una miqueta, a veure si acabem... —Torna a parlar discordant. Començo a pujar i baixar, i es torna a obrir la porta, ara és una parella d’avis, crec que ni ens veuen, agafen una bossa d’una cadira de l’altre costat de la sala i marxen.

—Ho sento ‘cuqui’, però m’he refredat. —Em mira amb cara suplicant, però ara estic més pendent de si entra algú que de follar. —A més, queden vint-i-cinc minuts per la rua i encara t’haig de maquillar.

Em mira uns segons, raonant què fer.

—Va, sí, fem... És que en tinc moltes ganes.

—Jo també, però no estic tranquil·la.

—Jo tampoc del tot... hehe... —Confessa, mentre surto del seu damunt i em poso les calces a lloc. Encara està trempat. M’inclino i me la poso a la boca dos segons, ell, gemega quan m’incorporo i el miro. —Joder Marga! No ho facis que encara em foto més calent.

—Perdona, és que m’ha vingut de gust. —Responc coqueta. També estic calenta, ho he fet sense pensar. Posa els ulls en blanc, m’hi acosto i li faig un petó, que em torna acaronant-me, fins que les llengües es troben i tornem a començar, quan agafem aire, em separo d’ell. —Ufff... prou que hi tornem... va, tanca els ulls que et maquillo, o no tindré temps de pentinar-te i tu has de ser el més guapo!

Somriu, es posa bé els ous i obeeix, deixant-se pintar com jo vulgui, fent-me recordar quan ho fèiem al principi de sortir, em servia de maniquí per assajar abans dels exàmens de l’acadèmia, pobre, quina paciència que tenia... és un sol!

Quan acabo de pentinar-lo, realment està impressionant. Li faig quatre fotos i, després de pintar-me ell a mi el cos, va a vestuari a buscar la cua de peix, la cuirassa daurada i el trident. Em retoco el maquillatge, posant-me la purpurina als llavis i el segueixo. Les sirenes vestim una malla daurada amb tirants, jo porto un top curt, com que el Joan m’ha pintat els pits, no em poso ni sostens, la cua d’escames i una corona d’algues als cabells. La veritat és que fem molta patxoca, ha valgut la pena tota la feina i les hores invertides.

Quan sortim al carrer, veure a més de seixanta persones disfressades iguals és espectacular!

El Marcel se’ns acosta amb mirada burleta, ja veig que en tindrem per dies. Saluda al Joan com si fos el seu heroi i, l’altre, li torna el cop als artells i espeteguen els dits dient: “Oh, yeah”, la seva salutació des de l’institut.

Després de més de dues hores voltant pels carrers, ens trobem tots al restaurant de la Mercè. Ha posat les taules en files infinites, perquè hi capiguem tots. Els últims en arribar són els de la banda, que han anat a deixar els instruments al centre.

Entre tots, posem el menjar per les taules: truites de patata, de carbassó, escarxofa i torrades, escalivada, carn a la brasa, que han fet els avis de la colla mentre érem a la rua. Aigua, cervesa, vi, refrescs,... i tot, deliciós!

A mig sopar, noto la mà del Joan pujant per la cuixa. Amb els dits, obre el velcro que portem tots al davant de la disfressa i hi fica la mà. La noto freda sobre la pell, fins que arriba a les calces i, engrapant el pubis, prem amb el dit entre els llavis... ufff... intento dissimular, però... 

...24/02/2024...

...em costa, sap que calenta no controlo del tot i ara no em puc moure, la disfressa em té les cames enfundades juntes i noto el dit com es va movent a mida que s’obre camí entre les cuixes. Per sort, ell també dissimula i no pot col·locar la mà prou bé per masturbar-me fins a fer-me perdre el sentit, i l’ha de treure, però m’està fotent molt calenta.

Quan ja casi hem acabat el segon, uns quants anem a la cuina a preparar les postres, coca, gelat i obrir uns pots immensos de préssec en almívar i pinya, farem pijames i músics amb tota mena de fruits secs.... mmm...

Quan ho tenim tot llest i estem tornant cap a la taula, el Joan m’agafa de la mà i em porta cap al bany que hi ha darrera de la cuina.

—Què fas? —Li pregunto, però no respon, em posa contra la paret i em besa, noto com els llavis, encara amb restes de purpurina, llisquen més de l’habitual, fent-nos pessigolles que recorren tot el cos. Posa les mans per sota del top i em m’agreja els pits amb ànsia, mentre frega la trempera, dura com una pedra, contra la meva cua de peix. El frec de les dues teles sona com si fossin dos plàstics de bombolles i el so es barreja amb els nostres gemecs, cada cop més guturals. Li tinc moltes ganes!

Ens traiem les cues de peix amb presses, les deixem a terra, ell també s’ha tret els bòxers, nu de cintura en avall i un sireno de cintura en amunt, és una barreja curiosa. Ell també observa com em trec les calces i el top, al mirall, veig el meu cos mig pintat, però el que més m’agrada són els pits, es veuen turgents i rodons, més del que en són normalment.

El miro de dalt a baix, tot el meu cos el desitja. Veig que no està del tot trempat, m’agenollo i, agafant-li amb la mà, començo a mamar-li. No és fins al cap d’uns segons, que veig que la té de color blau-verd i plena de purpurina, que li fa brillar. Somric i el miro sense deixar de mamar-li, veient com gemega a mida que se li posa dura del tot.

—Marga, no aguantaré molt.

—Jo tampoc, però necessito que em follis o trigaré més. I aquí... millor anar ràpids, no?... Hehe... —Li dic aixecant-me per fer-li un petó a la boca i, inclinant-me, em repenjo a la cisterna del lavabo, oferint-li el cul.

El Joan es posa al meu darrera, la passeja un parell de cops amunt i avall, repartint la humitat i em penetra, a poc a poc, fins a arribar al fons, gemego calenta, ell respira accelerat i, agafant-me pels malucs, em comença a follar, més intens a cada envestida, fins que el ritme és incontrolat, crec que la cisterna pica contra la paret, no ho sé, he perdut el cap del tot, només noto l’orgasme recorrent-me el cos des del cony, fent-me tremolar sencera, fins que m’escorro posant la mà a la paret, cridant, totalment descontrolada i aguanto unes quantes envestides més, quan noto la tebior de la seva escorreguda omplint-me a l’explotar dins meu.

—Joder... —Diu recuperant-se, el cor li va a mil.

El miro acalorada, sort que anem pintats, o se’ns notaria massa.

Ens vestim el més ràpid que podem, ens retoco el maquillatge amb els dits i una mica de paper higiènic i l’aturo quan va a obrir la porta.

—Esperem un minut, estem massa accelerats encara.

—Jo podria seguir. Perquè no anem cap a casa?

—Val, fem les postres i marxem.

—Perfecte! —Accepta somrient.

Quan sortim del bany tot està en silenci. No hi ha ningú a la cuina. No crec que hagin marxat, després del sopar, havíem de posar les taules pel voltant de la sala i deixar lloc a la pista de ball.

Quan entrem al menjador, quedem petrificats, tothom ens està mirant, aplaudint, victorejant, cridant: “Aneu a un hotel!!!... Aneu a un hotel!!!...”

El Marcel ve cap a nosaltres, rient. —Que no sabeu que la paret del bany dona al menjador?.. Hahaha... Ho hem sentit tot! Millor que al cinema!.. Hahaha... quina enveja nois!!!

No puc més que amagar la cara al pit del Joan, que somriu nerviós, assentint amb el cap.

—Molt bé... Molt bé... Molt graciosos tots! —Diu el Joan demanant que callin amb la mà. —Ja que veig que estem tots d’acord, us faré cas i marxaré cap a casa amb aquesta dona que em torna boig des del primer dia. —Tothom aplaudeix enriolat. És ben bé que de tot en fem una festa al poble.

I nosaltres, agafats de la mà, jo més vergonyosa que ell, anem a la taula, agafem la meva motxilla i els dos plats amb les postres i sortim per la porta.

Un cop sols, al carrer, ens mirem rient, caminant cap a casa, vigilant que la bola de gelat, mig desfeta, no ens caigui a terra. I sobretot, desitjant acabar el que hem començat fa una estona.

...FI.

#byLady