Relat eròtic: Desembre congelat (#FemXarxa)

 

Comença a fer fred, les finestres s’entelen i el cel està pintat de vermell, un infern preciós entre núvols esquinçats pel vent.

Fa dos dies que neva i el paisatge emblanquinat reflecteix pau i serenor, mentre escolto el crepitar de la llar de foc, que dibuixa ombres a la sala d’estar, encara a les fosques.

Segueixo mirant per la finestra, amb els braços creuats, com s’amaga el sol darrere de la carena. Respiro relaxada. Des de l’estiu que no havia tingut uns dies de festa i, ara, intento gaudir-los tant com puc, una setmana no dona per a molt.

Els dos primers dies, me’ls vaig passar, literalment, dormint, llegint i veient nevar des del llit.

Ahir, vaig treure les guirlandes i ornaments de Nadal i vaig decorar la casa. M’agrada transformar-la per aquestes festes, tot i que em passo la majoria de dies a casa dels pares, però, tornar al vespre i encendre les llums de l’arbre o posar la pela de les mandarines al tió, em fa sentir bé, és com tornar a la infantesa i trencar del tot amb la rutina estressant del dia a dia.

A més, aquest any, tinc un calendari d’advent molt especial. A finals de novembre, l’Olau, la meva parella des de fa quasi un any; ens vam conèixer per cap d’any a casa d’uns amics comuns; me’l va regalar. L’ha fet ell i, cada dia, vaig obrint els sobres numerats. L’única condició, és que no els puc tocar, ni mirar fins a les set de la tarda, falten deu minuts i ja estic impacient per veure què hi ha dins del d’avui.

De moment, no em puc queixar, tot i que hi ha bombons i caramels, també m’han sortit: bolígrafs, llibretes, un calendari, un llibre fa quatre dies; ja sabia que el necessitaria per a les vacances; sopa de sobre, crispetes, una pinça pels cabells que m’agradava...

Vaig a la caixa on hi són tots, ja en queden pocs i agafo el del dia 23. Falten dos minuts. No pesa gens. Pel tacte, crec que no hi ha res, potser se li va oblidar. Un minut. Tampoc passaria res. Mig minut. Les pessigolles, com cada dia, em ballen per tot el cos i somric il·lusionada. Queden segons... cinc, quatre, tres, dos, un...

L’obro i a dins hi ha una targeta, feta amb un foli doblegat. L’obro i cau purpurina.

Només hi ha un tió dibuixat i una frase: “Obre la porta, que fa fred!!!”

Com? És aquí? Però si era de viatge! Vaig corrents a la porta i me’l trobo a les escales, abrigat, amb el nas vermell i dues bosses a les mans. Una és del meu restaurant xinès preferit. Mmm... L’altre és de color craft, força gran. Deu ser el regal? O el regal és ell? Estic més nerviosa encara, les hi vull arrancar de les mans!

—Aina, fot un fred que pela, em deixes entrar o no? —Pregunta amb la veu tremolosa.

—Sí, sí, és que estic flipant! —Li dic mentre m’enretiro, perquè entri. —Però tu no eres a París al congrés de pastissers?

—Sí, però va acabar ahir al matí, et vaig dir una mentida piadosa per donar-te la sorpresa. —Li faig un petó als llavis gelats, abraçada al seu coll, però no puc evitar intentar descobrir què porta a les bosses, que amaga al seu darrere.

—Molt maco, m’haig de preocupar de que menteixis tan bé?

—No encara.. hahaha... Què, vols el regal d’avui?

—Creia que eres tu... —Somric coqueta, però amb els ulls a les bosses. —Va, dona-me’ls!

—Com que dona-me’ls! És un regal per dia. Abusiva! Hahaha... Primer aquest. —Diu, allargant-me la bossa de color craft.

La poso a sobre de la taula i miro al seu interior. Hi ha una bossa més petita, quan la trec, està calenta, l’obro i hi ha el sopar xinès. El miro, està rient, ha canviat les coses de bossa. També en trec un panettone i altres fineses dolces, que deuen ser del congrés i un parell de jocs de bastonets xinesos i galetes de la sort.

Queda clar, que el regal important, està a l’altra bossa, la que creia que era del sopar. El miro i me l’allarga. Pesa una mica. L’obro i a dins hi ha una caixa. La trec i la sacsejo una mica.

—NO, Aina, no la sacsegis!!! —Diu horroritzat. Potser és una figureta de cristall. No sé perquè ho he fet. La deixo a sobre de la taula, desfaig el llaç, l’obro i, davant la meva sorpresa, hi ha una gateta, de les de pèl blau. Ara me n’adono que hi ha forats al costat de la caixa.

Per uns segons, m’alarmo quan penso que l’acabo de sacsejar, miro a l’Olau, torno a mirar a la mixeta, l’agafo i me la poso a sobre del pit. És una cucada! M’acosto a l’Olau i el beso, fa un parell de mesos que es va morir el Perdigó, era vellet, ja tenia divuit anys i el trobava molt a faltar. No puc evitar emocionar-me, ell, m’abraça i em fa un petó a la galta. Me l’estimo tant!

—No sé què dir... —El cor em va a cent.

—No res, només que ens l’estimarem. —El miro i  somric, moquejant, noto els ulls plorosos, agafo aire i em continc.

—Moltes gràcies! Com es diu?

—No té nom. La gateta és de la granja del Toni, on comprem la llet. N’ha tingut cinc i els buscava una llar, però ja saps com és, si no veu gent que se’ls pugui estimar, no els dona i li vaig explicar que havies tingut el Perdigó i va estar encantat. Per tant, tu li poses nom.

—Val, l’anirem pensant. —Assenteix, mentre la gateta comença a roncar, cargolant-se a la meva mà. És tan menuda que només li surten dues orellotes per sobre dels dits.

—Vaig al cotxe a buscar els estris per la gata. Ara torno. —Diu, posant-se només la bufanda al coll i sortint corrents pel jardí, amb les meves claus a la mà, que agita, perquè vegi que les ha agafat, despertant a la gateta, que obre els ulls com taronges, els té blau-gris. És preciosa!!!  

Aprofito per deixar-la de nou a dins de la caixa, embolicada amb la manteta que hi té. La poso a prop de la llar de foc, que cobreixo amb el protector metàl·lic que mai he fet servir i que avui estreno.

Quan torna, ja he parat la taula i deixat la bossa amb el menjar a sobre. Porta un sorral, sorra, menjar, llaunes, pinso, un parell de joguets, dues menjadores i tres mantetes amb dibuixos de potes de gatets, tot de color crema. Ha pensat en tot, és adorable!

—Vols que escalfi el menjar? Encara està tebi. —Li pregunto tocant la bossa tancada.

—Per mi no cal. Tu mateixa.

—Per mi tampoc.

Seiem i comencem a sopar. No està fred. Tot són els meus plats preferits.

Per postres, hi ha unes galetes de la sort, n’agafem una cadascú i les llegim. Riem quan veiem que ens ha tocat la mateixa: “Algú a qui estimes et sorprendrà aviat”.

—A mi, entre que has vingut i has portat la mixeta, estic més que sorpresa! —Dic emocionada, mirant de reüll com la gateta dorm a la caixa.

—Insinues que jo t’estimo? —Diu burleta.

—Més et val, perquè m’estic acostumant a aquestes coses.

—Doncs ara, només cal que jo trobi a qui m’estimi a mi i em sorprengui. —Em pica l’ullet.

—No cal que busquis gaire... —Li dic, seient a la seva falda, rodejant-li el coll amb els braços i fent-li un petó tan dolça com puc. Lent i sentit.

—Vaja, jo també em puc acostumar a això. Ha estat sorprenent!

—Doncs espera... no ho he embolicat, però, et donaré un dels regals que tenia pel tió. —Em mira complagut. Sé que li encanta que li facin regals.

Vaig a l’habitació, obro una maleta de l’altell de l’armari i en trec una bossa d’una botiga de roba íntima. Torno amb ell i li dono. Em mira perplex, en treu un picardies de color vermell.

—A veure, no sé jo si em quedarà com esperes... Hahaha... —Es posa a riure.

—Seràs burro! Més aviat era perquè me’l posés jo, però si el vols portar tu, pot ser interessant també! —Li responc divertida.

—I quan se suposa que te l’has de posar?

—Quan tu vulguis, és el teu regal.

—Ara, seria molt precipitat? —Només dir-ho, el semblant se li torna més interessant.

—No... —Dic agafant-li dels dits. —És el teu regal, tu tries on i quan.

—Doncs ara i aquí...

—Aquí?... Molt bé. —Dic, i em començo a despullar, deixant la roba a sobre de la cadira.

—No esperava que l’aquí fos tan visual, ara no sé si vull que et tapis. —Diu quan estic dreta i nua al seu davant.

—Un regal és un regal... —I me’l poso, notant la fredor de la roba com em fa trempar els mugrons.

S’aixeca i posa les mantes del sofà a terra, davant del foc. Separa el protector i el posa envoltant a la gateta, que segueix dormint. La veiem a través del reixat.

Vaig cap a ell i l’ajudo a despullar-se, a poc a poc, com si tinguéssim tota l’eternitat per a nosaltres, fins que també queda nu.

Ens estirem a sobre de les mantes. Noto l’escalfor de les flames com em ressegueix el cos, mentre les seves mans m’arramben cap a ell, fent-me cremar per dins i ens fem un altre petó, més ardent, intens, assaborint-nos la pell. Estirats de costat, cara a cara.

Passo la mà per la seva espatlla, fins als malucs i segueixo fins al seu membre trempat, que acaricio, masturbant-lo suaument, endurint-lo a mida que ens escalfem.

Quan la té ben dura, em poso de genolls entre les seves cames i el miro lasciva.

—La sorpresa encara no ha acabat... —Observa atent.

M’inclino i començo a llepar-li, gemega quan me la fico a la boca i començo a pujar i baixar, mirant-lo als ulls, veient com li canvia l’expressió quan me la fico tan endins com puc i la torno a treure, per llepar seductora, ajudant-me d’una mà.

—Em sembla que és un dels millors regals de la meva vida. —Diu amb dificultat, mentre segueixo menjant-me’l, cada vegada més calenta, fins que m’hi entrego afamada, xumant i llepant amb ànsia. —Oh, sí, segueix així...

Se li va endurint a la meva boca, fins que està a punt. Té les galtes vermelles i la mirada fosca, tira el cap enrere, respira accelerat, segueixo masturbant-lo amb la mà, mentre li xumo la punta, passant la llengua lentament pel fre, baixant el ritme, sense deixar de pressionar i llepar, mirant com reacciona, fins que esclata i comença a ejacular tan lentament com li passo la llengua pel fre, regalimant pel membre, per sobre de la meva mà, fins als ous, que va buidant mica a mica, fins a quedar estirat, respirant flegmàtic, amb un somriure als llavis.

Agafo uns tovallons, que venien amb el menjar del restaurant xinès i l’eixugo amb compte.

Tiro el paper al foc, que es consumeix en una flama blava, volatilitzant-se.

—Serà difícil de superar això. —Diu somrient, més recuperat. I ens besem als llavis, mentre es posa al meu damunt. Agraeixo l’escalfor de la manta a l’esquena. Ell, té la pell calenta.

Es posa entre les meves cames, amb el membre mig flàccid i engrapant-me els pits, es comença a menjar els mugrons. Llepant-los, resseguint l’aureola, xumant amb delicadesa, provocant-me pessigolles que em recorren tot el cos, escalfant-me. Gemego encorbant l’esquena, gaudint de cada llepada.

Em besa entre els pits, olorant-me la pell i comença a resseguir-me el cos, baixant molt a poc a poc, assaborint-me, petonejant-me fins a arribar al ventre i al pubis, que mossega amb cura, rient quan em queixo.  

M’obro més de cames, segueix petonejant les cuixes, mentre les mans m’acaricien els malucs i la llengua l’engonal. Un calfred em recorre el cos quan llepa els llavis, estremint-me a mida que la fica resseguint cada plec, prement sobre el clítoris, escalfant-me cada cop més. Sobretot, quan hi juga amb els dits, obrint-se camí fins a ficar-ne dos a dins.

Gemego acalorada, engrapant la manta, marcant els artells blancs per la força amb què pressiono. Estic perdent la noció del temps, gaudint més a cada carícia, mentre em segueix penetrant amb els dits, jugant en el meu interior, tornant-me boja, fins que em comencen a tremolar les cames i li poso la mà a sobre del seu cap. Sap que estic a punt i, accelerant, llengoteja amb força, crec que ni agafa aire, pel ritme que porta, fins que esclato brutalment a la seva boca i quedo estesa, totalment anada, amb els ulls tancats, només escoltant els batecs del meu cor i la seva veu a la llunyania.

Quan obro els ulls, s’està posant a sobre meu. Noto el membre dur de nou, torna a estar excitat. Tremolo quan la repenja a sobre del clítoris, encara sensible. Moc el cul cap al costat, però ell em segueix els moviments i em penetra, lentament, veient la meva cara de súplica en notar la fricció a mida que entra.

Encara cremo per dins.

Em mira als ulls, mentre em pentina el serrell amb els dits, movent-se lentament dins meu. Pujo les cames, enllaço els peus darrere de la seva cintura i ens tornem a morrejar, deixant que les llengües juguin compassades amb la resta de moviments, sense pressa, però accelerant mica a mica, tornant a escalfar-nos fins arribar al màxim i perdre el cap plegats, cremant per dins a cada envestida, veient com li canvia la cara, amb la mirada més lasciva. Els petons, són llepades amb les boques obertes, afamades, ensalivades, humides com el regalim que sento entre les cuixes i tremolosa de nou, m’escorro intensament entre els seus braços, gemegant el seu nom a cau d’orella mentre espero que m’ompli a batzegades, fins a quedar del tot buit, amb el nas al meu coll, respirant accelerat, recuperant-se, com jo.

—Ha estat meravellós. —Li dic dolça. Estic emocionada i tot, pels sentiments que sento.

—Sí. —Respon encara esbufegant, fent-me un petó al coll.

—És perfecte. Sóc molt feliç ara mateix. —Li confesso i ell m’abraça més fort.

—T’estimo molt, ho saps, oi?

—Sí, jo també a tu. —I ens besem a la boca. Just abans de que surti del meu damunt.

Ens aixequem i anem cap al sofà. Ell, agafa la mixeta de la caixa i la porta amb mi.

—Ja sé quin nom li posaré. —Dic, encara emocionada, abraçant-la a sobre del meu pit, veient com em mira dolçament endormiscada.

—Ah, sí? Quin?

—Et presento a la Blu. —Sembla que li agrada.

—Li escau. —Assenteix. —Hola Blu.

Per la carona que fa, diria que ens ha entès. Em mira i tanca els ulls complaguda.

De cop, un tronc calcinat, rellisca i miro cap a la xemeneia, que segueix pintant d’ombres les parets, emmetzinant-me els sentits, avui, més nadalencs que mai.

 

FI

BON NADAL!!!

#FemXarxa

#byLady