Relat eròtic: Crepuscle perlat (#FemXarxa)

Estic cansat, no volia assistir a la festa, però és la d’inicis de primavera i no m’és possible evitar-la i, menys, si és la que amfitriona la meva àvia.

En Robert m’ha lligat massa fort el mocador i m’estreny a l’alçada de la nou, trec l’agulla, fico el dit entre el coll i la tela i pressiono cap enfora fins que la tinc prou solta per respirar amb comoditat. Me la torno a clavar, però no queda igual, espero que no se n’adoni, és molt meticulós amb aquestes coses, tot i les cataractes, que no li deixen veure els detalls, és impossible amagar-li res.

Em miro al mirall de peu emmarcat en fusta de roure que tinc al vestidor. Faig prou patxoca, amb el frac blau marí, del mateix color que l’armilla, sobre la camisa blanca de fil i els pantalons grisos, com el mocador de seda platejada, subjecte amb l’agulla amb cap de perla.

M’estiro l’armilla, tibant-la cap avall, perquè quedi ben centrada, em poso una flor de gessamí a la solapa, del ram que ha deixat la donzella quan ha netejat la meva cambra i surto al passadís, que recorro infinitament, passant les dotze habitacions i banys, fins arribar a l’escalinata que em porta al majestuós rebedor de la casa de camp. Tota plena de guirlandes i llaços de color violeta.

Un cop a baix, passo entre la multitud de servents, que estan acabant d’arreglar els últims detalls i vaig fins a la mare, que sembla una directora d’orquestra, per com mou els braços indicant a tothom què cal fer.

Em mira alleujada, com si fes estona que em busca.

—Charles! Fill meu, on eres? Porto una eternitat preguntant per tu. —Em diu sense mirar-me, observant cada detall i moviment que ens envolta. Com sempre que organitzem un ball, es posa histèrica i acabem tots nerviosos, per això me n’amago i l’evito tant com puc.

—Mare, estimada, era a la meva cambra, vestint-me. —La saludo amb un petó a la galta, que ni sent, ni em torna, ella segueix amb les seves prioritats, com sempre, si no fos per l’àvia, el seu amor i la fantasia de les seves històries, la meva vida hauria estat molt trista.

—El que tu diguis. —Fa una ganyota d’incredulitat i es gira cap al majordom. —Freddie! El Senyoret Charles, que ja s’ha dignat a aparèixer —segueix gesticulant alterada. —Serà a fora rebent als convidats que ja comencen a arribar. —Li diu sense mirar-me, es gira i marxa cap al passadís de sota l’escala que porta a la cuina i ni tan sols s’acomiada.

Miro a en Freddie, crec que és més gran i tot que en Robert, sempre tant pacient amb la mare i tots nosaltres, sense ell, aquesta casa seria un desastre, sobretot durant l’hivern, quan vivim a Londres. S’acosta amb la parsimònia que el caracteritza.

—Senyoret Charles, el seu lloc està al baixar les escales de l’entrada, a mida que els nois... —Es refereix als fills dels servents, que en aquestes ocasions ajuden a les dames que arriben soles a baixar dels carruatges. —...vagin rebent als convidats, vostè serà qui els doni la benvinguda just abans d’entrar.

—Freddie. —El miro desolat. —En primer lloc, sempre et demano que em diguis Charlie, per molt que la mare t’amenaci amb despatxar-te i, en segon, preferiria qualsevol altra cosa abans que rebre a tota aquesta gentada.

—Ho sento Senyoret Charles. —Insisteix. —Però són les ordres de la seva mare, a més, l’alternativa és anar directament a la sala de ball amb ella, perquè el presenti a la gent nova.

El miro amb els ulls com taronges, res pot ser pitjor que anar de bracet de la mare veient com em ven a totes les solteres de la contrada buscant-me parella, així que, sense cap altre opció, assenteixo i em dirigeixo capcot cap a fora. Baixo les escales de pedra i observo el camí d’entrada mentre espero als primers invitats.

La decoració, com sempre, és espectacular. Desenes de carruatges vénen i van pel llarg camí flanquejat per xiprers, fins a arribar a la font circular que tinc just al davant, rodejada pel mateix camí, on s’aturen els vehicles perquè la gent baixi i vingui cap a mi. Tot el jardí està ple de faroles amb quinqués d’oli il·luminant l’entrada, situats entre enormes jardineres de pedra engarlandades amb gessamins, roses i flors de lis, entre fullatge verd. L’ambient olora a primavera.

Hi ha tres dels nois que deia en Freddie, de fet, si no fos pels estereotips socials, podria dir que dels tres que hi ha, dos són els meus millors amics, amb qui he jugat des de petit, però que no m’han permès presentar com a tals i, realment, em sap molt de greu, perquè els tinc en gran estima.

De cop, els carruatges s’acumulen, els meus amics no abasten amb tots i decideixo saltar-me el protocol i apropar-me al que tinc aturat esperant davant meu. Amb els cortinatges no puc veure qui hi ha dins.

Em frego les mans, perquè no estiguin fredes, obro la porta i ofereixo la meva mà desinteressada, mirant cap al terra per no ofendre si és una dama casada, però davant la meva sorpresa, és una mà menuda, suau, jove i alço la mirada resseguint-li l’avantbraç. Té la pell blanca amb petites pigues que li dibuixen camins que segueixo fins als seus ulls, d’un verd mel brillant.

Porta una cinta de seda marró amb gessamins que li fa de diadema, recollint el seu cabell ataronjat en un monyo senzill, marcant un coll llarg, que admiro a la vegada que ella observa el ramillet de la meva solapa. La llum crepuscular li torneja les perles del collaret i les arracades, emmetzinant-me encara més els sentits, és com si el temps s’hagués alentit, els seus moviments gràcils al baixar, la delicadesa de la seva mà al subjectar-se a la meva i el seu somriure, dolç, agraït, reverent, a la vegada que baixa la mirada avergonyida.

Mai m’havia passat abans, sento que hi haurà un abans i un després d’aquest instant, he quedat fascinat.

No puc evitar observar que porta la mateixa cinta sense flors, però més ampla, refermant-li els pits, ni grans ni petits, però rodons, desitjables, també amb quatre pigues disperses pintant-li la pell.

Quan posa un peu a terra, ens quedem mirant fixament, no pestanyegem, simplement, deixem que el temps segueixi passant lentament, desitjant que mai s’acabi. 

—Charles!!! Què fas? —Escolto la veu cridanera de la mare que em desperta de cop del meu embadaliment. —Fes el favor de venir, que el Paul ajudi a aquestes senyoretes.

En Paul, el meu millor amic, em mira i somriu, amb intenció d’ocupar el meu lloc, però sóc incapaç de deixar-li anar la mà fins que baixa del tot i resta segura, dempeus davant meu.

—Benvinguda. —Li dic, deixant-li anar a la mà. I faig una passa enrere, ella em fa una reverència molt elegant i somriu coqueta. És molt maca, espero que no estigui compromesa, perquè m’acaba de robar el cor.

Em giro i vaig on és la mare, que s’ha vestit de gala, enjoiada fins al moll de l’os. Ja sabem que les aparences ho són tot, toca fer de bon fill al costat dels pares i la meva germana gran.

Sóc l’últim de tots, però no sé ni a qui estic saludant, totalment pendent de la noia a qui he ajudat a baixar del carruatge, que s’apropa junt amb una altra noia, també d’uns vint i pocs anys i una senyora més gran, potser la seva mare, tot i que no s’hi assembla gens.

Se saluda amb el pare, la mare, la Brigitte i per fi, després de saludar a la que ha resultat ser la seva tieta, la tinc de nou al meu davant i el temps es torna a aturar, res, uns segons, el just per admirar-la de nou i notar la connexió que ha sorgit entre nosaltres quan les seves pupil·les es claven a les meves i el seu cor parla. Porta un xal de seda marró amb reflexos daurats per protegir-li els braços. La nit és freda.

És incomprensible que, acabant-nos de conèixer, tot sigui tan obvi per als dos. Serà allò que diuen de l’amor a primera vista? Torno a somiar despert. 

 —Si hagués sabut que era l’amfitrió, m’hauria presentat abans. —Em diu amb veu melòdica, tornant a fer una reverència amb el cap, alhora que es subjecta el vestit amb les mans. —Margaret Langlay.

—Charles Whitmore. —Em presento, estic nerviós, poso el dit gros a la butxaqueta de l’armilla i em clavo la punta d’una anella que subjecta la cadena d’or del rellotge. Dec haver canviat la cara, perquè ella em mira cap on tinc la mà i somriu en veure que intento no expressar el mal que em fa.

—Jo de vostè m’hi posaria una mica de gel i després oli de lavanda. —Xiuxiueja, perquè ningú més se n’adoni.

—Li faré cas, tot just entri. Gràcies. —Li responc. Ella parpelleja dolça i segueix el seu camí cap a la festa. La segueixo mirant fins que escolto a algú aclarint-se la gargamella reclamant la meva atenció. Quan em giro, tinc al senyor Ashcroft esperant impacient, un d’aquests homes que sembla que mai hagin rigut, austers i impertèrrits.  

Al cap de mitja hora de saludar a coneguts i desconeguts, per fi, entrem a dins. Noto els batecs del cor a la ferida del dit.

Vaig cap a la cuina, vigilant no topar amb cap dels cambrers o servents que van amunt i avall i hi entro. L’olor a menjar i dolços és intens, hi ha tantes queviures que no caben a la taula de més de tres metres, que divideix l’espai on tantes vegades m’he assegut amb en Paul i en John, mentre en Robert, en Freddie i la Senyora White, la responsable del personal a la cuina, ens educaven i ens explicaven com havíem d’actuar en cada ocasió, sobretot a mi, que havia de ser l’hereu.

Veig a en Robert eixugant una gerra de vidre, se m’acosta. Em mira l’agulla de corbata i alça una cella.

—Senyoret Charlie —És l’únic que em diu com vull i li agraeixo, tant com les nits en vetlla quan jo estava malalt o la paciència per ensenyar-me a muntar a cavall o fer esgrima. —Li molestava el mocador? Massa estret? —Assenteixo. —Disculpi, no me n’he adonat, veig que se n’ha sortit prou bé. —Somriu complagut, sembla que no ho he fet tant malament com creia. —Com és que ha vingut, no hauria de ser a la festa? El senyor de la casa no va a la cuina, els servents li porten el que demani. —M’alliçona, com sempre que ho creu oportú.

—Ho sé Robert, però m’he clavat l’anella de la cadena del rellotge i m’he fet una ferida i, una noia molt simpàtica, m’ha dit que, amb gel i oli de lavanda, em deixaria de fer mal. —Explico, mentre li ensenyo el dit sagnant, està una mica inflat.

Automàticament, deixa la gerra i demana a la noia que hi ha a la taula pelant cebes que li porti l’oli. Ell, obre la tapa d’un cofre de fusta revestit de cuir i tela de lli encerada, ple de blocs de gel, en pica un tros i me’l dona embolicat en un drap de fil blanc. Quan poso al dit a sobre, un dolor punyent em crema, però alleuja a la vegada. La sang taca la tela que l’absorbeix fins que ja no en surt. En Robert treu el rellotge i l’eixuga, no està tacat.

—Després li arreglaré l’anella. S’ha tacat una mica l’armilla, però no ha traspassat cap a fora. —Millor o em farà anar a canviar i no en tinc ganes. —Deixi’m veure el dit. —Li mostro, sembla que no està tan inflat, però agraeixo la sensació de l’oli macerat amb lavanda a sobre de la pell. —No ha estat res, la Senyoreta Margaret l’ha aconsellat bé. —Somriu quan el miro sorprès de que sàpiga qui m’ho ha dit. —Ja sap que la Carol és una tafanera i ens ha dit que els ha vist mirant-se com els enamorats.

—Tan obvi ha estat? Robert, mai m’havia sentit així, només tinc ganes de saber on és i abraçar-la.

—És una bona noia i molt culta, la seva tia l’ha educada molt bé des de la mort dels seus pares fa uns anys. Però no crec que la vostra mare pensi el mateix, així que intenti ser pacient.

—Ja, ho sé, però m’és igual. —Em miro el dit, ja no sagna i quasi no em fa mal. —Ja està, gràcies Robert, no sé què faria sense tu. —El miro agraït, l’estimo com a un pare o, fins i tot, més. —Per cert, ja que esteu tots tan informats, saps si està casada o compromesa?

—Diuen les males llengües... —Relata fluixet, acostant-se cap a mi. —... que la senyoreta Margaret és de les persones que diu el què pensa a tothom, saltant-se algunes de les normes socials establertes i, com ja deu suposar, això no agrada als pretendents.

—Vaja... doncs a mi m’encanta. Vaig a buscar-la.

—Vagi amb compte Charlie, en aquests afers, ser impulsiu no ajuda.

—Ho intentaré! —Però surto corrents de la cuina.

Quan arribo a la sala, al costat de les escales em trobo amb el Paul, porta una safata amb un tovalló i coberts. Només veure’m ja riu.

—Charlie... Charlie... diuen que t’has enamorat. —Diu amb discreció i ens posem més arrecerats, quasi a sota de la barana de l’escalinata. A aquestes alçades ho deu saber fins i tot la Reina, mare meva!

—Paul, és la perfecció! Mai m’havia sentit així.

—Ni amb la Georgiana? —Em pica l’ullet. Es refereix a una de les amants que he tingut, una bona dama de companyia, la que m’ha ensenyat tot el que sé i que m’ha donat els millors plaers carnals que mai hauria pogut desitjar.

—És diferent, amb ella el cos i el cap volen, però amb la Margaret em sento flotar. No sé com explicar-ho, és com un bé apreciat. —Sentir-me parlar així em sorprèn fins i tot a mi mateix.

De cop, una veu ens corprèn.

—Prefereixo que em diguin Maggie. —És ella! La Margaret, repenjada a la barana, just a sobre nostre. Ho haurà escoltat tot? Comença a baixar, en Paul, com a bon amic i obligat pel seu estatus, marxa discret, mentre jo la miro desconcertat. Espero no haver-la molestat.

Quan arriba on sóc, somriu coqueta, li brillen els ulls.

—Perdoni, espero no haver-la ofès amb els meus comentaris. —Em disculpo, però content de que sàpiga el que sento.

—Res a perdonar, al contrari, m’afalaga veure que sentim el mateix... de moment... —Ha dit que sent el mateix, ja sóc feliç, no em cap el cor al pit.

—De moment? Ja s’està cansant de mi?

—No encara, però digui’m, qui és aquesta Georgiana? I més important encara, com el fa volar? —Ho pregunta tant directa com acollidora, gens llepafils, mai havia trobat cap noia de la seva classe tan descarada i no sé com actuar.

—Bé... no sé si seria pertinent explicar certes coses. És una bona amiga, però li agrairé que sigui discreta amb el nom.

—Pot estar tranquil, simplement, que, a part d’algun llibre prohibit que ha arribat a les meves mans, no en sé res de volar i tinc molta curiositat... —A mida que parla, la imagino despullada entre els meus braços, el desig i la tendresa es fusionen i les ganes per besar-la i gaudir plegats em cremen per dins.   

—Li seré sincer, mai he comentat aquests affaires amb cap dama, no sabria ni per on començar.

—Doncs pel més essencial, no vull tafanejar el seu passat, simplement saber més coses de les que sé. Parli’m com si fos un dels seus amics.

—Ui, no... Dubto que ho faci. —Responc divertit, recordant converses irrepetibles amb en Paul i en John. —Però seré tan clar i explícit com pugui. Mentre, li sembla bé que la porti a un lloc més discret?

—Sí, de fet li agrairia, ja es malparla prou de mi, només faltaria que em sentissin parlar de volar amb un home. —Diu enrojolant-se a mida que hi pensa, la trobo molt sensual.

Li ofereixo el braç, que accepta per reposar la seva mà i la guio pel casalot fins a una petita galeria, envoltada de finestrals i des d’on podem veure els jardins de la part del darrera, il·luminats per la llum de la lluna. Quasi és plena i llueix tan nacarada com les perles que porta posades. S’hi està bé, encara hi ha brases escampades a la llar de foc.

La Maggie sembla fascinada, observant l’exterior i després repassant l’estança. L’única paret que hi ha sense finestres és la de la porta, que està rodejada d’una biblioteca encastada plena de llibres de tota mena, però el que la captiva és un balancí de fusta de cirerer i vímet que es queda mirant.

—És on seu l’àvia per llegir, és la seva sala de lectura, bé, també la meva, és el nostre racó secret. —Li explico obertament, assenyalant un sofà sota una làmpada de peu a l’altre costat de la porta.

—I on porta a les noies, per seduir-les? —Pregunta indiscreta.

—La veritat és que mai havia vingut amb ningú aquí. —Dic sincer, mirant-la als ulls. —Però interpreto que us sentiu seduïda per mi? —Li demano acostant-me cap a ella, fent-la recular, fins a tenir-la contra el finestral, s’ha posat nerviosa, empassa saliva i respira més accelerada, el pit li puja i baixa ràpidament.

—No diria tant. —Somriu coqueta. —Però tampoc ho desmentiria.

Ens quedem mirant als ulls uns segons eterns, el seu aroma barrejat amb el del gessamí, que portem els dos, ella al cabell, jo a la solapa, i la calidesa de la cambra, ens embolcalla, l’atracció és evident, com també la seva inexperiència, per com dubta què fer o què dir.

No la vull intimidar i dono una passa curta enrere.

—I què vol saber exactament? —Pregunto sense deixar de mirar-la als ulls.

—Com se sap que s’està a punt?

—Suposo que quan es desitja i el cos mana més que el cap. Sents atracció física, ganes d’abraçar-la, et sents acalorat,... —M’hi vaig acostant lentament. —Quan l’altre persona et toca, s’eriça el pèl per allà on s’acaricia. —Explico mentre li agafo una mà i passo els dits resseguint-li el camí de les pigues, pujant-li pel braç, que enretira i frega suaument amb l’altra mà, mentre percebo la tremolor d’un calfred que li recorre l’esquena. No sé com reprimir el desig que li tinc ara mateix. —Mica a mica t’hi vas acostant, fins que els cossos es toquen i les mirades parlen. —Quasi xiuxiuejo, fent el què dic, apropant-m’hi tant que noto els pits fregant l’armilla. —Llavors, amb delicadesa, es subjecta la barbeta d’ella amb un dit i, si no enretira la cara, se li besen els llavis. —Resto un segon esperant a veure si es mou, però no, espera nerviosa el proper pas i acostant-m’hi fins a tocar la seva boca, premo els llavis contra els seus, tremolosos, inexperts, que deixen que els ressegueixi lentament. Sento les pessigolles per la fricció, els té suaus, d’alè dolç, noto com posa la mà al meu pit, m’atura i recula, quedant a mig pam de la meva cara.

Està acalorada i sorpresa, em mira. Noto el foc a les galtes, la miro fixament, mostrant-li el desig que sento.

—I després? —Pregunta accelerada, diria que excitada.

—Després, si ella vol, li torna el petó, fins a obrir les boques i jugar amb les llengües.

Resto esperant, mentre ella cavil·la desconcertada, respirant cada vegada més accelerada, està nerviosa i serena a la vegada, sembla que dubti de tot, fins que agafa aire i, acaronant-me amb les dues mans, em torna el petó, ara més ferm, les boques encaixen millor, noto la pressió dels seus llavis i, davant la meva sorpresa, els comença a obrir, primer deixant que el meu llavi inferior quedi entre els seus, després, la seva llengua el llepa i tanca els ulls, decanto una mica més el cap i també els tanco, tots els sentits són a les boques, obrint-se, fins que noto la meva llengua tocar la seva, gemega, però no s’enretira, em deixa fer i començo a jugar-hi, llepant-li, assaborint-la, esperant a que ella faci el mateix, la mou aleatòriament, provant, fins que s’ajusta al ritme de la meva i tot flueix, es mouen a l’uníson, acariciant-se, llepant-se, l’abraço amb força, ella em rodeja el coll i seguim així un parell de minuts, fins que se separa de mi, repenjada contra el vidre, recuperant l’alè. Em mira intentant entendre què sent, amb el semblant fràgil, suplicant. Jo em sento acalorat, excitat, el membre erecte sota els pantalons ho diu tot, intento calmar-me, però em costa més que mai abans.

—Vaja, no esperava una classe pràctica. —Diu vergonyosa. —Com ho he fet?

—Per ser la primera vegada, molt bé... —Responc complaent.

 

—Veig que caldrà practicar més... —Diu, com si parlés d’una classe de costura.

—Sempre que vulgui... —Responc agafant-li la mà entre les meves. —M’agradeu molt Margaret.

—Maggie... —Assenteixo. —I vos a mi Charles. —Diu, confirmant el que sent.

—Charlie...

—Charlie. Perfecte. —Somriu dolça. —Quan he vingut avui no esperava sentir això que sento i com ho sento.

—Jo tampoc esperava trobar mai el que sento amb vos en tanta poca estona. És com si...

—...ens coneguéssim de tota la vida. —Acaba la meva frase i ens abracem amb totes les forces, em té enamorat. Li beso el front. 

—Maggie, sé que és una bestiesa, però us voleu casar amb mi? —Em mira més sorpresa que abans. Els ulls li brillen.

—Charlie, només ens coneixem de fa una hora?! —Diu perplexa. —A més, pel que sé, a la vostra mare li agradaria que us caséssiu amb algú de la família reial. Mai ho aprovaria. —Diu convençuda, mentre veig la tristor als seus ulls. —Crec que serà millor que ens oblidem de tot això, tindreu menys mals de cap.

—Això mai!

 

(...)

 

Ha passat poc més de mig any, després de mesos discutint amb la mare, ha acceptat el nostre matrimoni, però no va ser fins que li vaig dir que perdria l’hereu, que no va acceptar i de molt mala gana. Sé que mai ho farà del tot, per això, hem decidit anar a viure al camp, al casalot d’estiu, amb l’àvia, en Freddie, que segueix encarregant-se de tot, la Sra. White i com no podia ser de cap altra manera, amb en Robert, tot i que he hagut d’acceptar que ensenyi a en Paul per succeir-lo quan ell perdi del tot la vista i, a en John, l’instruiran com a segon majordom, així podrem seguir convergint els tres quan vulguem.

Amb la Maggie, els petons han anat a més, ha estat una bona “alumna”, com s’anomena ella mateixa. Al final, la confiança ha fet que ens tutegem en la intimitat i que li hagi explicat tot el que sé de sexe, però, avui, estic nerviós. És la nostra nit de noces, la primera vegada que dormirem junts i, que sigui verge, m’excita tant com em preocupa fer-li mal. La Georgina, amb qui no he estat més des del ball de Primavera, m’ha dit que no pateixi, però pensar a fer mal a la Maggie em fa patir.

Arribem de nit, som a finals de setembre i comença a refrescar.

Els servents i amics ens esperen per felicitar-nos, els ho agraeixo i somric en veure les seves cares quan la Maggie els abraça a tots. Acostumats a la rigidesa de la mare, no s’ho haurien esperat mai! Els diem que poden anar a dormir i pugem a donar les bones nits a l’àvia, que aprova la nostra relació des d’aquella primera nit al casalot, quan li vaig presentar durant el ball de primavera. A més, ens ha ajudat molt amb la mare.

No triguem gaire a anar a la nostra cambra, és espaiosa i elegant, amb un llit enorme de fusta de roure amb dues tauletes amb sobre de marbre rosa i un compartiment per a deixar-hi l’orinal.

La llar de foc està encesa, la flama dibuixa ombres per tota l’estança i al rostre de la Maggie, que em mira il·lusionada i nerviosa. Sempre reacciona dual, mai sé per on aniran les coses.

—Per fi sols... —Li dic mentre enretiro una mica un bagul que han deixat davant del llit. Ella se m’acosta.

—I per fi la nit de noces, oi? —Diu mirant-me sorruda, interpretant què dec pensar.

—La veritat és que sí. No negaré les ganes que et tinc, ni el desig de dormir amb tu.

—Sé que ja ho hem parlat, però estic nerviosa.

—Jo també. —li confesso amb tanta tendresa com puc. —Però tot anirà bé. —Li dic més tranquil del que creia que estaria. De cop estic molt a gust, la complicitat que tenim em relaxa, tot i les ganes que li tinc.

—Ho sé... —Confirma i surt per la porta que dona a la seva sala privada.

Em començo a despullar, quedant només amb els calçons de cotó. Mirant per la finestra que dona als jardins i recordo aquella primera nit, aquell primer petó, llavors, s’obre la porta i apareix vestint només una camisola blanca de fil fins als peus descalços. Amb el terra tan fred, jo hauria corregut al llit, però ella camina com una dama, amb els cabells solts, mai l’havia vist sense que els portés recollits. Li arriben fins a la cintura. A mida que s’acosta, la lar del foc li accentua les transparències i puc entreveure el seu cos nu sota la tela, marcant-li els mugrons, que em fan salivar només d’intuir-los.

—I ara? —Pregunta nerviosa.

—Vine, anem al llit. —S’acosta, l’agafo en braços i la deixo a sobre de la flassada.

M’estiro al costat, té les mans creuades sobre el ventre. N’hi agafo una i li faig passar per sobre del...

26/04/2025

... meu pectoral, és la primera vegada que em veu despullat i crec que això la cohibeix força, per com li tremola la mà al tocar-me, aliena al foc interior que sento al tenir-la amb mi al llit.

M’hi arrambo una mica més i la beso, a la vegada que passo la mà per sobre de la camisola, resseguint-li les corbes del seu cos, atent a cada detall, fins a tenir la mà al maluc i, lentament, li vaig pujant fins a tocar-li la pell. S’estremeix i respira accelerada, se m’abraça més fort i obre la boca perquè juguin les llengües, enterbolint els pensaments no desitjats, només concentrats en el desig per fer l’amor com fa tant de temps que esperem.

De reüll, vaig observant la nuesa del seu cos a mida que la destapo, traient-li pel cap, quedant totalment despullada a sobre del llit. Em mira curiosa, fins que veu la meva aprovació als ulls i el desig a la trempera. Em comencen a molestar els calçons, que em trec i deixo als peus del llit amb la seva camisola i la torno a observar de cap a peus, admirant-la.

La seva innocència, la pell blanca i refinada, el pèl rogenc al pubis, dibuixant el camí fins al seu interior... ufff... m’estan trastocant, pensar que és meva em fa l’home més feliç del món i cremo per dins com mai abans havia sentit.

Voldria posar-me entre les seves cames i devorar-la amb la boca, com he fet abans amb altres dones, però quelcom en el meu interior em diu que avui millor fer les coses a poc a poc.

De nou, estirat al seu costat, la beso i torno a fer el recorregut d’abans, però, ara, directament a sobre de la pell, que s’eriça a mida que la ressegueixo. Els mugrons, rosats, trempen duplicant la seva mida i hi jugo amb els dits, fent-la gemegar mentre juguem amb les llengües.

Segueixo baixant la mà, per les costelles, la cintura, els malucs i m’aturo, noto com tanca les cames quan nota els dits cap al pubis i, després, cap a l’engonal. Posa la mà a sobre de la meva, com si em volgués aturar, però segueixo fent, respira accelerada, m’incorporo una mica per mirar-la als ulls, està confosa, excitada i acalorada a la vegada que la vergonya la fa pensar i dubtar, però no impedeix que els meus dits ressegueixin la seva pell fins a acariciar els seus llavis i, obrint-los, ficar-n’hi un resseguint-los per dins, jugant amb la humitat, fent que es torni a estremir i respiri entretallada, atenta a cada moviment meu, a cada carícia.

Els ulls li brillen, té la boca mig oberta, em mira suplicant, vol més i començo a jugar amb el dit, fent cercles, amunt i avall, ella cada vegada està més relaxada, més predisposada, més humida, el flux comença a ser generós i sense deixar de tocar-la, em vaig posant al seu damunt.

Baixa la mirada fins al meu membre, m’excita que també m’observi, la seva curiositat, com el mira fascinada pel descobriment.

—No té res a veure amb els dibuixos que he vist als llibres. —Em diu mirant-me als ulls. Respira accelerada, està més nerviosa, sobretot, quan nota la pressió a l’empènyer per penetrar-la. Estic molt calent, em costa reprimir-me, però pensar en fer-li mal, em refreda prou per aguantar.

—Ets preciosa... —Li dic, posant la cara entre els seus cabells per besar-li el coll. Escolto els seus gemecs nerviosos a cau d’orella. —Si et faig mal m’ho dius. —No diu res. Empenyo una mica més, entrant i sortint fins que noto que costa, la miro als ulls, assenteix temorosa i faig una mica més de força, el seu semblant és de dolor, només uns segons, fins que noto que puc seguir entrant, ja està, ja no és verge, em sento poderós, però reculo, no sé si li fa mal o està espantada. Encara a mitja penetració, em quedo quiet i espero a la seva reacció. No diu res.

—Estàs bé? —Pregunto, quiet al seu damunt.

—Sí, ha estat com una petita pessigada. —M’explica més tranquil·la, però ens hem refredat. Li trec del tot i m’estiro al seu costat, li poso la mà a sobre del ventre i la beso amb tendresa, controlant les ganes de tornar-hi que tinc.

Crec que ho nota, m’acarona i em torna el petó.

—Tornem-hi? —Diu amorosa.

No cal que ho repeteixi, en qüestió de segons, ja torno a ser al damunt.

Ara, entra amb més facilitat, molt més humida i més relaxada, entro fins al fons i gemega, sembla que tot va bé i automàticament em despreocupo, vaig penetrant un cop rere l’altre, amb compte, però augmentant la pressió, veient com comença a gaudir, està menys rígida, més distesa, entrant al joc, mou els malucs per inèrcia, m’acarona i ens anem besant a mida que ens escalfem.

M’està costant molt aguantar, però segueixo, veient com es va desinhibint, perdent el cap.

Encorba l’esquena, gemega intensa, cada vegada més fort, abraçada a mi, deixant-se portar fins que comença a tremolar, això esperava, accelero una mica més, la tremolor s’intensifica, posa els ulls en blanc, ja no controla, és com si flotés, sembla que ni respiri. Em torno boig, no aguanto més, accelero i esclato dins seu, a la vegada que noto que es relaxa i somriu, amb les galtes rosades, respirant satisfeta, recuperant l’alè, mentre repenjo el cap al seu pit, notant el cor encara bategant ferotge, també refent-me.

Ens mirem, la beso, l’estimo. Surto del seu interior i veig que el llençol s’ha tacat, una mica rosat, era d’esperar, sent la seva primera vegada.

M’estiro al seu costat i ens abracem, queda arraulida entre els meus braços, relaxant-nos.

—Maggie... Maggie... —Dic amb els llavis al seu front.

—Charlie... Charlie... —Respon imitant-me divertida. Somric. —Si arribo a saber que casar-se consistia en això, ho hauria fet abans.

—I el que encara no hem fet!

—Mmm... estic impacient espòs meu.

I ens besem un cop més.

      -FI-

      #byLady