Relat eròtic: Amor clandestí (#FemXarxa)

 

Mai hauria d’haver passat, no ens hauríem d’haver conegut, però el destí va preferir posar-nos a prova, fent-nos coincidir el mateix dia, a la mateixa hora, al mateix lloc i, el pitjor, deixar que ens miréssim als ulls.

Va ser un divendres al vespre, a la gasolinera, a les afores del poble. Jo sortia de la feina i havia d’omplir el dipòsit, ell, havia anat a comprar cerveses i tabac. Era al meu darrere a la cua, no l’havia vist, fins que es va acostar un home d’uns trenta anys, ros i va començar a flirtejar amb mi. Jo l’ignorava, però va insistir fins que em va agafar fort pel braç, en aquell moment, va aparèixer ell, amb dos moviments el va deixar estès a terra i amb un cop de puny al company que venia a ajudar-lo.

La gent va marxar corrents, jo vaig deixar cinquanta euros el taulell, tot i que només havia omplert mig dipòsit, però no tenia res més petit, ell, més calmat, va demanar el tabac, les cerveses ja les duia a la mà. El noi de la benzinera, li va donar, ell, va deixar dos-cents euros al costat dels meus, va agafar el tabac i li va dir: “Espero que això cobreixi tot el que no t’han pagat”. Tenia accent italià. El dependent, va assentir i vam sortir junts per la porta.

A fora, ja no hi quedava ningú, vaig escoltar com el noi parlava amb la policia i, va ser llavors, en el silenci de la nit, que vaig veure a tres tios que sortien d’una furgoneta blanca. Semblava que la cosa encara no havia acabat, els dos ens vam posar en posició de defensa.

El més fort, va venir directe cap a mi, ell, es va posar al davant, els altres dos es van obrir per atacar pels costats, l’italià, va donar el primer cop de puny al més fort, jo em vaig posar esquena contra esquena i vaig donar un cop de peu al que venia per la dreta, que va aturar amb l’avantbraç, però vaig colpejar de nou amb el puny a la seva mandíbula amb totes les meves forces i va retrocedir atontat, el que em va donar temps d’alçar la cama i donar-li un segon cop de peu just a l’alçada de l’orella, deixant-lo estabornit. Mentre, ell, ja en tenia un queixant-se a terra i estava estomacant al tercer, subjectant-lo pel coll de la samarreta mentre el colpejava a la cara un cop rere l’altre, fins que va perdre el coneixement i es va desplomar com un pes mort.

Vaig mirar cap a totes bandes, ja no hi havia ningú més, havia tornat el silenci, només el sentia a ell, respirant a prop meu, em vaig girar i va ser com si m’explotés el cor, un calfred em va recórrer el cos i em vaig quedar immòbil, mirant com m’observava, amb la mirada freda, fosca, però el semblant càlid, de faccions suaus i en vaig quedar captivada des del primer segon. Després, vaig saber que a ell li havia passat el mateix, suposo que va ser amor a primera vista.

—Hola. —Em va saludar, encara recuperant l’alè, mirant al tio que jo havia estabornit i que jeia a terra sagnant per l’orella. —Vaja, jo que creia que necessitaves ajuda. —Va dir somrient. Passant-se la mà per la barba incipient.

—Hola. —Li vaig tornar el somriure. —És evident que m’ha anat molt bé la teva ajuda. —Vaig dir complaguda. Sabent que no hagués estat gens fàcil desfer-me de cinc tios jo sola. —Moltes gràcies. Em dic Jordina.

—‘Bella’. —Va dir en italià, sense deixar de mirar-me als ulls. —Salvatore. —Es va presentar, allargant-me la mà, que vaig acceptar i, sense deixar de mirar-nos, me la va besar a l’alçada dels artells. Una de les gestes més seductores que mai m’han fet.

—Sembla que t’has quedat sense cerveses. —Li vaig dir veient que amb la baralla li havien caigut a terra i s’havien trencat.

—Sí. —Es va ajupir a agafar el paquet de tabac. —Vols que anem a prendre alguna cosa?

—M’agradaria. Hi ha un bar a uns deu minuts d’aquí.

—El Motard? —Va preguntar encertant la meva proposta, un bar de motoristes amb pista de ball on solia anar.

—Sí.

—Ok. Hi anem amb un cotxe o dos?

—Millor dos... segueix-me. —Li vaig ordenar amb un somriure.

Vam pujar als cotxes i ens hi vam dirigir.

A mig camí ens vam creuar amb la policia, que deurien anar cap a la benzinera, vaig reconèixer a en Pol i la Lisa, la patrulla que acostuma a ajudar-me quan tinc un cas. No sé si em van reconèixer o no, però vaig seguir fins al bar, desitjant prendre una cervesa amb en Salvatore, sense saber, encara, que seria l’amor de la meva vida.

Quan vam arribar al bar, vam seure, demanar dues gerres de cervesa i no havien passat ni cinc minuts que ja jugàvem amb les mans per sobre de la taula. Vam parlar fins a la matinada de mil coses, ens ho vam explicar quasi tot, excepte dos secrets i, només un, era meu.

Cap a les quatre, vam decidir anar al motel que hi havia a l’altre costat de la carretera. Vam llogar una habitació, vam caminar agafats de la mà fins a la porta i va ser aleshores que em va arraconar contra la paret i ens vam fer el primer petó. Mmm.. quin record... va ser dolç, sensual, les pessigolles de les llengües jugant em recorrien el cos sense parar, mentre la seva mà m’acariciava el coll per sota de la mandíbula i les meves li rodejaven la cintura.

Vam estar així més de deu minuts, ell arrambat, prement el seu membre contra mi, excitat, ardent, com jo, que notava la humitat a les calces, calenta, delirosa per sentir-lo dins meu.

Un cop a l’habitació, ens vam despullar com si la roba ens cremés i ens vam ficar al llit, anàvem tan apressats que inclús ens era difícil fer coincidir les boques per morrejar-nos, fins que es va posar al meu damunt, em vaig obrir de cames i em va penetrar d’una sola empenta, ufff... em va deixar sense respiració. Durant un breu instant, ens vam mirar als ulls i, com si el temps s’hagués aturat, vam connectar més enllà dels sentits, sabent que, a partir d’aquell moment, seriem un de sol. I em va fer un petó, tendre i ardent a la vegada, mentre envestia amb moviments rítmics, fent-me perdre el cap, gemegant agafada a les seves espatlles, amples, fortes, fins que vaig tenir el primer orgasme, tremolosa, encara excitada i, ell, fent la marxa enrere, es va escórrer dens sobre el meu ventre, gemegant acalorat, amb el front repenjat a la meva clavícula.

Es va aixecar, va anar al bany i va portar una tovallola que havia mullat a la pica per netejar-me. Després, es va ficar al llit amb mi i ens vam adormir abraçats.

L’endemà al matí, al despertar i veure’l al meu costat dormint, vaig inspirar fins a omplir els pulmons del tot, i vaig expirar lentament, somrient feliç, com feia molt de temps que no em passava.

Quan es va despertar, va fer el mateix, ens vam besar i, baixant la mà per sota la flassada, el vaig començar a masturbar, escalfant-me a mida que els seus gemecs eren més intensos i el membre s’anava endurint entre els meus dits fins a estar com una pedra. Vaig destapar-nos, tot i el fred de l’habitació, i me’l vaig posar a la boca, mamant-li fins a deixar-li ben humit, per seure-hi al damunt. Notar-la altra cop a dins em va posar com una moto, no podia deixar de moure els malucs, buscant la posició perfecte, fins que la vaig trobar i el vaig començar a cavalcar, els pits em rebotaven a cada salt, les seves mans m’engrapaven els malucs amb força i vaig anar accelerant, fins a tornar a orgasmar brutalment al seu damunt, regalimant xopa, sense deixar de follar-lo. Mare meva! Encara tenia el cap anat, que em va avisar que li venia. Vaig sortir del seu damunt, em vaig posar entre les seves cames, me la vaig posar a la boca i li vaig tornar a mamar, seguint el ritme de la seva mà, suau, al meu cap, fins que li va venir, omplint-me la boca a batzegades, quedant satisfet del tot.

M’ho vaig empassar i em vaig tornar a estirar al seu costat, amb el cap repenjat al seu pit, escoltant com el cor li bategava tant accelerat com el meu.

Podria dir que va ser la millor nit de la meva vida, l’inici de la nostra història d’amor.

Al cap de dos mesos, tot seguia igual de fantàstic. Trobant-nos d’amagat, fins que el seu secret va sortir a la llum, ara farà tres dies.

Estava a l’oficina, amb els meus companys de crim organitzat, quan vam rebre un informe de la Interpol on ens demanaven ajuda per investigar a tres homes que vivien al nostre poble i que estaven relacionats amb la màfia italiana. El cor se’m va esberlar quan vaig veure la foto d’en Salvatore.

Un cop sola, vaig agafar el mòbil de prepagament que havia comprat per parlar amb ell i li vaig demanar de trobar-nos a la cabana del bosc abandonada on quedàvem sempre.

Quan va arribar i el vaig veure caminant cap a mi, amb el seu somriure captivador i el desig als ulls, vaig tenir por de perdre’l, de que aquella fos l’última vegada que estaríem junts.

—Amore, què passa? —Va preguntar preocupat. —T’he notat nerviosa per telèfon.

—Hem de parlar. —Li vaig dir, just abans de fer-nos un petó fugaç als llavis. —Tenim un problema.

—Quin?

—Sé qui ets. —El seu semblant es va petrificar quan li vaig mostrar la foto de l’expedient.

—Però, tu... com pot ser que tinguis això? —Va preguntar, mentre em separava la jaqueta i li mostrava la placa de policia.

—Ho sento. —Em vaig disculpar.

—M’has mentit?

—Jo? I tu?

—Jo no, jo vaig fugir d’Itàlia i estava intentant deixar el meu passat enrere.

—I ells?

—Vincenzo i Giuseppe van marxar amb mi, vam simular la nostra mort, un cotxe bomba, i vam marxar. No entenc, perquè ara, després de tres anys, ens busquen.

—Perquè ells han anat a la capital i una càmera de vigilància, d’una altra investigació, els va fotografiar per error.

—Seran imbècils!!! —Va dir emprenyat.

—I tu? Per que no em vas dir que eres una poli?

—Perquè estic en una branca secreta d’investigació criminal i, evidentment, no t’ho podia explicar. —Va restar una estona en silenci, fent-se a la idea.

—I ara què? Jo fa molt que no sóc allà.

—Ja, però estàs relacionat amb varis crims i et volen interrogar.

—Merda. —Va sospirar, encara enfadat. Li vaig passar la mà pel braç, ens vam mirar, es va acostar cap a mi i ens vam abraçar. —Què vols que faci?

—Hem de buscar la manera de que ens ajudis, però que no acabis a la presó. —Em va fer un petó als cabells. —Podria demanar que declaressis a canvi d’entrar a protecció de testimonis. —Es va separar de mi i em va mirar fixament als ulls.

—Això vol dir que si declaro, no estarem junts.

—Exacte, en principi... aniria així. —Li vaig dir amb els ulls vidriosos.

—No.

—Salvatore.

—No. O junts o res. —Va dictaminar impassible.

—Val. No cal decidir res ara, però t’has d’amagar uns dies. —Li vaig proposar preocupada; si estava al punt de mira de la Interpol, també ho podia estar de la Màfia. —Podries anar al motel on vam estar la primera nit. Hi has estat mai més?

—No, només aquella nit. —Va confirmar, mentre la mirada se li perdia en el buit recordant. —La millor de la meva vida.

—I de la meva. —Vaig corroborar dolça abans de besar-nos.

Durant aquests dies, s’hi ha ocultat. Només hem parlat per telèfon i, avui, per fi, he aconseguit un tracte per ell i els seus amics. Els altres dos, entraran a protecció de testimonis, en Salvatore, de moment, no, però espero convèncer-lo demà al matí, quan el vagi a recollir per anar a declarar.   

M’estic plantejant d’entrar-hi els dos, però deixar la meva feina i començar de zero, se’m fa molt difícil.

Són les vuit del vespre, l’hora en que ell m’envia un missatge i jo el truco, vull donar-li la bona notícia.

Passen cinc minuts, és estrany que no hagi dit res. Sap que pateixo.

Sona el mòbil, és una trucada de l’oficina. Despenjo amb el cor en un puny, tinc un mal pressentiment.

—Sí?

—Jordina, acabem de saber que s’han creuat dues investigacions, una és de l’Europol, van posar una infiltrada fa una setmana i sembla que ha descobert on és en Salvatore. —La pell se’m posa de gallina. Fa una pausa llarga, hi ha quelcom que no m’ha dit, espero. —Jordina... és la Ruth.

—Joder! Hi vaig pitant, envia una patrulla.

La Ruth me la té jurada des d’una vegada que li vaig robar un cas en una altra operació, és freda i calculadora, algú de qui mai et pots refiar.

No em canvio de roba, només em calço les botes i surto cagant llets cap al motel.

Són els set minuts més llargs de la meva vida.

Ell encara no ha donat senyals de vida.

Derrapo en una corba, accelero, em passo un semàfor en vermell i apago la sirena just abans d’arribar al motel.

A fora hi ha 4 cotxes, el d’ell, dos utilitaris i una moto. Miro cap a la seva cambra. Hi ha el llum encès, es veuen ombres de gent movent-se. M’hi acosto sigil·losament, tant ràpid com puc. Quan passo per davant dels cotxes, aparcats en bateria, hi passo la mà pel capó, un està calent, no deu fer gaire que ha arribat.

Un cop davant de la porta, escolto gent parlant, és en Salvatore i una dona. Merda! Ja ha arribat.

—No, no, atura’t! —Sento que diu en Salvatore alçant la veu.

D’un cop de peu, obro la porta, ell està dret, desarmat, amb els braços enlaire davant de la tauleta de nit, ella, l’apunta amb una arma i, sense més, li dispara un tret directament a l’abdomen.

Cau de genolls amb la mà a l’estómac, em veu i es repenja com pot contra la paret, respira accelerat, amb el semblant adolorit.

Ella em mira i somriu. Si l’ha trobat a ell, també sap que estem junts, ha estat per venjança.

—No t’ho esperaves, oi? —Em diu satisfeta del què acaba de fer.

Noto com la ràbia i la desesperació s’apoderen de mi, m’acosto cap a ella, m’apunta amb l’arma a la cara, però no riu, sap que vaig a per ella.

Li colpejo el canell i dispara. El tret em passa a pocs centímetres del cap, sento un xiulet brunzint estrepitosament dins l’orella, però dono una passa més, li trec l’arma, que tiro a sobre del llit i li dono un cop de puny a la cara que la fa caure a terra.

L’instint animal s’apodera de mi.

Miro al Salvatore, està pàl·lid, amarat de suor, he vist altres vegades aquesta mena de ferides, no li queda gaire temps, m’agenollo damunt de la Ruth, li poso les mans al coll, ella posa les seves a sobre de les meves, però no puc parar, no sento res, només desitjo que també mori. Premo fort, mentre la miro als ulls que, plorosos, supliquen penitència, però no se la mereix, l’ha ferit de mort i penso venjar-lo, ell ho hauria fet per mi, i segueixo fins que la mirada erma se li perd en un buit inexistent. Pujo dos dits per comprovar el pols, ja no en té, l’he matat i tant se me’n fot.

De cop, em torna la humanitat, demano una ambulància, ell fa que no cal amb el cap, també ho sap. Sec al seu costat, li beso els llavis, intenta somriure, però el dolor és massa punyent, li passo els dits pels cabells.

—Això no hauria d’acabar així. —Li dic plorant desolada.

—Bella... porta el seu cos cap aquí. —Demana amb dificultat. —Corre, no tinc gaire temps.

No l’entenc, però obeeixo, arrossego a la Ruth fins que queda estirada al seu costat, entre ell i el llit. En Salvatore, s’eixuga la sang a la camisa, posa les seves mans al voltant del seu coll, a sobre d’on ho he fet jo i prem amb força fins que se sent un cruixit esgarrifós i la deixa anar. La torno a posar on estava, passo el peu per sobre de la moqueta, esborrant la marca de quan l’he arrossegat.

El miro trista, els ulls li perden vida per moments, no em puc fer a la idea de que mori. I no suporto veure que n’és tan conscient com jo.

—Escolta... —Diu amb un fil de veu. —Posa-li el teu telèfon a ella.

—No penso carregar-te la seva mort.

—Ho has de fer Bella... —Agafa aire amb dificultat. —És el millor... deixa que et faci un regal... —Somriu com sempre que vol ser cavallerós. Estossega. Sé que té raó, però no vull. —Jo ja sóc un delinqüent a ulls de tots. —Tus una altra vegada, aquest cop escopint sang.

—No t’ho mereixes. —Dic plorant.

—No vull morir sabent que et tancaran per aquesta filla de puta.

—Val. —Sóc incapaç de negar-li res.

M’aixeco, agafo el meu mòbil, netejo les empremtes, li poso entre els dits, per deixar-hi les seves i li fico a la butxaca del darrera dels pantalons.

—Agafa el meu mòbil. —Demana mirant a sobre la tauleta, l’agafo i li dono. Posa la càmera per gravar-se i comença a parlar. Amb prou feina se l’entén. —El meu nom és Salvatore Moretti, sóc responsable de tots els crims dels que se m’acusa sota les ordres de Don Alessio Venturi, també de la dona que ha vingut a matar-me avui, amb qui tenia una relació. —Agafa aire amb les poques forces que li queden. —Deixo aquesta gravació a mans de la Inspectora Jordina Prats.

Apaga la gravació i em dona el mòbil. Tira el cap enrere, tanca els ulls i els torna a obrir, un últim esforç, renega de dolor, li agafo la mà, li beso el front.

—T’estimo Amore. —Em diu per darrera vegada.

—T’estimo Amor meu. Ens retrobem on sigui que anem. —Somriu complaent.

—Bella... —Diu, abans de fer l’últim sospir i tancar els ulls per sempre.

El semblant se li relaxa, ha deixat de patir. L’abraço i el ploro, és i serà l’amor de la meva vida, amb ell se me’n va un tros d’ànima. Ja no tornaré a ser la mateixa.

Sento la sirena de la policia i l’ambulància apropant-se, és massa tard.

Resto asseguda al seu costat, no el vull deixar sol. A terra, al costat de la pota de la tauleta, veig la cadena amb la medalla que sempre portava al coll, que li havia regalat la seva nana de petit. Me la fico a la butxaca, és com si contingués la seva energia, em donarà força per seguir, serà el meu amulet, el meu protector. Sé que a ell li hauria agradat que me la quedés.

Arriba la patrulla i l’ambulància. Quan veuen l’escenari es queden quiets, segueixo sent la seva cap, esperen ordres.

—Podeu entrar, només he mogut el cos d’ella per intentar salvar-lo, però no ha servit de res. —Els explico sense moure’m. Encara amb la seva ma entrellaçant els meus dits. 

-FI-

#byLady