ENTRE CAFÈ (Entrega 1)

AVÍS!!!: Escrit per entregues, dia 11 de cada mes, lamentem les molèsties? no... forma part del pack!...  ;-)


uns números… i una tassa de cafè (by Ferran Jordà

Entrega 1 - 15/01/2013 
Porto dues hores assegut en aquest maleït sofà negre, són quarts de tres de la matinada i estic fins als collons de parlar de feina després de dos dies de reunions, dinars, sopars, cafès,... sort que demà a primera hora els clients agafen l’avió de tornada cap a casa, a més, el Joan ha perdut l’aposta i li toca acompanyar-los a l’aeroport, el molt “capullo” no confiava en que jo tanqués el tracte. Si no fos el fill del gerent, el treia del departament demà mateix.
La Montse s’acosta amb els abrics de tothom, m’aixeco i ajudo a posar la jaqueta a la Sra. Pushkin, fa cara de cansada, també deu voler que tot s’acabi, em mira agraïda i agafant la bossa de mà, fa un senyal amb el cap al Sr. Pushkin i es giren per acomiadar-se de mi.
Tatiana, Nikolay –dic complaent –it was a pleasure to meet you, be sure this is the beginning of a good business relationship. Next Monday, I’ll send all documents to you as agreed. Thanks to come and have a nice trip to Moscu. (*)
(*) Traducció: “Tatiana, Nikolay, ha estat un plaer conèixer-los, poden estar segurs que aquest és l’inici d’una bona relació comercial. El proper dilluns, els enviaré els documents com acordat. Gràcies per venir i que tinguin bon viatge cap a Moscou”.
Thank you a lot for your hospitality Marc, now, you have to come to Russia to drink the best Vodka!... hahaha...(**) –l’últim esforç, somric encantat! I ens donem la mà, tres petons amb ella, i observo encara somrient com desapareixen tots per darrera les cortines negres de l’entrada del local... per fi!... lliure! I demà no vaig a pencar. Estic rebentat, però per celebrar-ho, demano a la cambrera que em porti un gintònic.
(**) Traducció: “Moltes gràcies per la vostra hospitalitat Marc, ara, tu has de venir a Rússia a beure el millor Vodka!... hahaha...”
Noto com el cos es va relaxant, amb el primer glop, tanco els ulls i repenjo el cap al sofà, i immediatament, canvio el xip, dilluns ja em preocuparé de la feina, ara vaig a gaudir de la beguda tranquil·lament.
Amb el peu, acosto un puf que hi ha a prop i poso les cames al damunt, afluixo la corbata i per primer cop, em fixo en el local. És immens, han agafat l’àtic d’un antic pàrking i excepte al centre on hi ha les portes i ascensors, la resta, són vitralls gaudinians, un reflex del què és Barcelona, la veritat és que fa patxoca. Les cambreres vesteixen totalment de negre, excepte el cinturó de la minifaldilla, del mateix color turquesa que les barres del bar i els punys de les camises dels cambrers, això ja és més xaró, però bé... passa una parella creuant la pista de ball i obrint un dels vitralls, surten cap a una terrassa, pel què puc veure, hi ha seients de vímet encoixinats blancs i tauletes amb espelmes, un ambient molt Chill Out, mentre que a dins, sona música massa “salsera” pel meu gust, i més en ple mes de gener.
Segueixo observant a la gent, ara ja quatre gats, i m’acabo el gintònic. Serà millor que vagi cap a casa, o m’adormiré aquí.
En sortir de la sala, el fred de l’hivern em glaça els cabells, em pujo el coll de l’americana i accelero el pas, m’he deixat l’abric al maleter. Pujo al cotxe, encenc la calefacció i poso la ràdio, sona “La Pantera Rosa”, i no puc evitar xiular la melodia, movent el cap amunt i avall. Estic content.
En arribar a l’stop de la sortida del pàrking, veig una noia de peu al costat de la senyal. Camina nerviosa, abraçant-se el cos, només cobert per un vestit vermell arrapat fins a mitja cuixa de coll alt sense mànigues. Té les cames lleugerament musculades sota les mitges de reixa, llargues, les sabates de tacó d’agulla, li estilitzen encara més les corbes poc prominents, però en conjunt, està força bona... segur que de cara és un cardo... i llavors, alçant el braç, es col·loca un ble de cabell darrera l’orella, va pentinada amb un monyo estil Audrey Hepburn a “Breakfast in Tiffany’s” i es gira inconscient de que la miro. De perfil, ja és espectacular, però quan s’adona que sóc allà i em mira, no puc menys que salivar, és preciosa... de mirada innocent perfilada per unes celles perfectament poblades que frunzeix, entornant-los. Li dedico el millor somriure i la saludo alçant la barbeta, però no me’l torna, els seus llavis carnosos del mateix vermell que el vestit mantenen la boca semi-oberta, deixant veure unes dents perfectament blanques, sota un nassarró delicat... he pensat nassarró?... mmm... m’agrada... si l’hagués vist a dins, segurament l’hagués convidat a una copa i intentat lligar-me-la. Se li marquen els mugrons durs sota la tela. “Nena, no saps el què et faria ara mateix”, ric per dins de la tonteria que acabo de pensar.
Sento espetegar un tub d’escapament, veig pel retrovisor un cotxe esportiu negre, amb un “guaperes” dins. Evident, un tros de dona com aquest no pot estar mai sola, quan vaig a enretirar-me, veig com m’avança, posant-se en el carril d’entrada, contra direcció, baixa la finestreta, i davant la meva sorpresa, llança una bossa de mà vermella que cau als peus de la noia i pujant el vidre, accelera fent esclatar més el motor, li fa el dit grollerament, i surt esperitat carretera avall. Què capullo!
Ella, palplantada, s’ajup a recollir la bossa, marcant tot el cul cap a mi, bufff... em sento una mica incòmode aturat mirant-la, però sóc incapaç de moure’m, tinc curiositat. Es deu estar gelant de fred. Treu el mòbil, fa una trucada, però sembla que no obté resposta, hi torna, fins a tres vegades, res... poso el cotxe en punt mort, surto, agafo la jaqueta del maleter i m’hi acosto.
Hola... –Fa cara d’emprenyada, exposant l’odi que deu sentir per l’altre.
Què vols? –Em mira fixament alçant una cella, i quedo encisat a l’instant pels seus ulls lluents color àmbar.
Crec que t’han deixat tirada. –Em segueix mirant. Està tremolant. Somriu. Li vull menjar la boca... ara!
Això sembla.
Puc? –Li dic mostrant la jaqueta. I es tomba, perquè li posi sobre les espatlles. Passa els braços per les mànigues i es torna a girar. Necessito tocar-la... Em poso al seu davant i començo a cordar-li els botons. Quan estic pel segon, aprofito per passar la punta dels dits fregant el pit, són més grans del què semblaven... recula una mica i em mira –Perdona, ha estat sense voler –Somric.
Ja.
Acabo de cordar-la i es frega les mans pels braços per entrar en calor.
Va, et porto on diguis, aquí no et pots quedar.
No gràcies, trucaré a un taxi.
No siguis bleda –Em fulmina amb la mirada –Abans no arribi fins aquí dalt, passarà una hora mínim. Almenys deixa que t’apropi al centre. –Dubta.
Bé... però aniré al seient del darrera. –No penso discutir. Em rendeixo.
Tu manes... llavors et cobraré pel trajecte. –Somriu.
Em sembla just.
Ok.
Anem cap al cotxe, i li obro la porta del darrera. –Endavant Srta. ... –La miro interrogant.
No t’importa.
Bé, Srta. “Notimporta” , endavant.
Què “borde” la nena! Seu darrera el meu seient, i jo, agafant el rol de taxista, apreto el botó d’arrencada i accelero. A la primera oportunitat, adapto el retrovisor per veure-la, sembla que s’estigui fregant les cames flexionades dins l’abric, li va enorme!... com clavi els tacons al cuir, la mato!
On la porto?
Al Camp Nou –Diu sense moure’s. I em dirigeixo a la Ronda.
Durant el trajecte, ni em mira. Ens aturem en un semàfor, l’observo... Joder!...Com em posa aquesta tia!... aixeca el cap i em manté la mirada, però guanyo jo, s’enrojola i mira cap a la finestra, deixant que la llum de la farola es reflecteixi sobre el seu cabell, d’un castany caoba. El semàfor canvia a verd, i reprenem el camí.
Quan devem estar a cinc minuts del camp, trenca el silenci.
Pots parar aquí mateix –La seva veu sembla més dolça. Aturo el cotxe sobre un pas de vianants, i surto.
Quan tanco la porta, ja és dreta al meu darrera, amb les sabates a la mà, i s’ha descordat la jaqueta. Obre un moneder minúscul i em mira.
Quan et dec?
Un petó amb llengua.
La cara se li petrifica... brutal!... li desfaria el recollit amb la llengua i la follaria contra el cotxe...
En serio? –Bona resposta. Me’l vol donar. Premi!
Tinc pinta d’estar de conya? –Guarda el portamonedes a la bossa i ve cap a mi.
Però tu no em pots tocar, ni fer res. –Vaja, me’l pensa fer... wow!!!
Puc moure la llengua? –Li pregunto burleta. Riu tontament, amb cara de: “doncs, clar home!”... –Gràcies.
Em fa posar contra el cotxe, les mans a les butxaques dels pantalons... “nena, si poguessis tocar el que tinc aquí...”... obro una mica les cames i baixo el cul, sinó no arribarà. Repenja el seu cos contra el meu, quina olor que fa!... noto els pits pressionats contra mi, i el maluc oprimint-me el membre... bufff... em veu la intenció de treure les mans, i em mira dient que no. Obeeixo. Puja els dits pels meus braços arribant al cap, me’ls passa pels cabells fins al clatell i agafant-me la cara entre les mans, ens mirem i a mida que s’acosta, tanquem els ulls a la vegada. Em fa un petó dolç al llavi de dalt, noto la seva llengua com el perfila, suau, càlida, obro més la boca i trec la meva, buscant la seva, i quan es troben, molt a poc a poc, me la va acariciant, tinc la ment enterbolida de plaer, només sóc capaç de notar la seva boca sobre la meva, i obrint-les del tot, el petó es torna passió, i prement fort contra mi, ens mengem la boca, calents, com si fes anys que ho fem junts, i em poso com una moto, i quan vaig a correspondre-li, s’atura en sec, obro els ulls i m’està mirant estupefacta, amb les mans agafant el coll de l’americana i respirant mig tallada, tan sorpresa com jo. Deixa anar la tela, passa les mans per sobre resseguint el meu pit i colpejant-me suaument, s’enretira i es passa els dits per la boca, coqueta, enrojolada, s’ajup a agafar les sabates i marxa descalça, tocant el cotxe amb la mà, i en arribar al final, es gira, em somriu amb ulls brillants i desapareix per la cantonada.
Amb el fred que fot, i estic ben calent... empalmat com feia temps que no estava. Me l’hauré de pelar... Merda! El nom!, no li he demanat el nom... burro!... pujo al cotxe, i quan dono la volta a l’illa de cases, ja no la veig, res... Merda! La jaqueta!... no sé on tinc el cap, falten cinc minuts per les sis, millor vaig a dormir. 
Entregues posteriors: 11/02/2013
The Pink Panter -- Ray Conniff
Escolta la música d'aquest Silenci

Dedicat a @trapellinho ... per un cafè, per una iniciativa, per ser atent... per inspirar un Silenci múltiple... ;-) 

Silencis recents...

2+1

BESOS